dijous, 29 d’abril del 2010

Fum nodridor


Un dia qualsevol deixarem de fumar i de beure, deixarem d'escoltar música i de dependre d'una pantalla, un dia qualsevol podarem la primavera i escriurem en una partitura com canviar el món, un dia d'aquests arribarem tan prompte que encara no haurem marxat i un altre dia cantarem a qui ens entén.

dimecres, 28 d’abril del 2010

Busque amant valencianoparlant

Escola Valenciana ha iniciat aquesta setmana la campanya per la matriculació en valencià a les escoles, coincidències de la vida, la mateixa setmana que Canal 9 decideix que no és necessari que els seus periodistes en pràctiques coneguen una de les dues llengües oficials del poble al que es dirigeix cada dia, però aquest és un altre tema, que ja ha fet vessar l'aigua del got massa vegades.
El motiu d'aquest missatge és, ventura, tirar pedres contra el propi sostre, però és que l'eslògan, el "crit de guerra", no és ni crit, ni evidentment té cap connotació bèl·lica. Sóc conscient, molt, de quina és la situació sociolingüística del valencià, però crec que amb aquesta suavització l'únic que fem és abaixar el cap, si l'alçara Estellés!
Sí, ja sé que la nova moda per fomentar l'ús i l'aprenentatge del català és utilitzar la llengua hipercentral, és a dir, afirmar que és més fàcil aprendre una llengua (quan realment estem parlant de l'anglès) quan se'n saben dues (quan realment estem parlant de l'espanyol i el català, ui perdó!, del castellà i del valencià), no, si al final el trilingüisme serà una bona idea!
Fer política lingüística no és fàcil, ni al País Valencià ni enlloc, i cal anar amb peus de plom, tindre un màster en màrqueting i demanar ajuda a publicistes argentins, que diuen que són els millors. La pluralització de la paraula llengua en aquest lema connota certa temença a dir la llengua, el valencià, la llengua pròpia, la que cal fomentar perquè no és que el govern valencià no la fomente, és que se la vol carregar i no n'hi ha prou en repetir que és el poble qui té la clau, perquè la qüestió no és que la tinga, és que en faça ús, potser hauríem de fer com els gallecs i buscar un amant valencianoparlant.

dilluns, 26 d’abril del 2010

I Orwell s'equivocava...


L'home d'estúpida rialla i veu negra fosforescent riu al mig de la plaça, envoltat d'una boirina de pols amargant que encara no ha tocat terra. La mà dreta, en forma de pala excavadora, grata satisfactòriament el cap sense pèl mentre tomba la mirada directa cap a mi.
L'home d'estúpida rialla i alçada mitjana gegantina compta ja amb els dits dels peus els murs enderrocats quan comença a sentir-se un lleu renou de sorra. Dues-centes cinquanta parelles de cames s'alcen a la vegada i cinc-centes mans clamen en silenci.
L'home d'estúpida rialla i trage de ratlles brutes gira el cap i mig somriure de reüll se li dibuixa foscament als llavis. Mou el polze i peta a l'índex el meu senyal. Alce el cap i veig la pols que aterra, la mà metàl·lica que treballa, el clam dels palmells i l'estupidesa creixent.
L'home d'estúpida rialla i calc d'arrugues esborrades doblega les celles i afila els ulls per apunyalar-me. Gire el cos, respire la pols i la sorra i escolte caure el ferro forjat, la teula, la rajola i el taulellet.
L'estómac se'm fa aigua i se'm regira el fetge fins que plore bilis. Per no cridar córrec cap a l'home d'estúpida rialla, trague fang i estupidesa i xafe cases, li arranque el braç metàl·lic i li enderroque les celles, el trage i les arrugues. L'estupidesa marxa.

De la imatge: Vilaweb

diumenge, 25 d’abril del 2010

Diada nacional del País Valencià


Hui fa 303 anys que es perdé una batalla, ahir vaig adherir-me a un grup del Facebook a favor de que el 25 d'abril siga festiu al País Valencià, hui 211 municipis al Principat celebren una consulta sobre la independència, ahir 50 mil persones cridaren "Ja n'hi ha prou" i unes altres tantes van defensar un jutge que no va moure un dit per unes tortures a uns però que ara sembla que serà jutjat per uns altres torturadors, ahir no vaig moure un dit per reivindicar açò que reivindique ara, hui m'he fet gran i em queixe per tot. I en aquesta edat avançada en la que em trobe tot va esclarint-se poc a poc...

I és que els qui diuen defensar la terra i "lo nostre" -o "lo nostro" si som a les Illes- són els mateixos que van guanyar la guerra i la transició, aquells que fan el nus per deixar-ho tot nugat i ben nugat. Ni batalles per València, ni diglòssia, ni botiflers, ni gonelles, ni blavers, sempre ha estat la mateixa lluita: Espanya contra qualsevol símptoma d'allò que sona a Noespanya. Ja ho deia Fuster "Un nacionalisme sempre va en contra d'un altre nacionalisme".

La imatge representa l'entrada de les tropes de l'arxiduc Carles a Dénia al 1705
i l'alegria dels homes de Joan Basset al capdavant dels maulets.

dissabte, 24 d’abril del 2010

La pujada del teló

Ara que he tornat a l'illa freda, després d'un necessari viatge a l'altra illa i al petit llogaret, també ha tornat la pluja. La mateixa que deixí en marxar m'ha donat la benvinguda, això sí, amb un treva de mig dia -ahir- que vaig aprofitar amb una enriquidora passejada pel centre de Cork.
Aquesta és la segona vegada que he intentat escriure en xarxa, la diferència respecte de la primera -a banda de la necessària connexió a Internet- és que crec que alguna cosa ha començat a canviar, o com a mínim això és el que espere...

El nom del bloc -o blog, ara no recorde quina era l'opció del meu professor de sociolingüística- vol defensar allò indefensable, és el que sempre he fet: estar al costat de les causes més minoritàries i, sobretot, minoritzades. En aquest cas, com la mort o més bé assassinat del caragol abans de ser escudellat. Realment no he estat jo qui s'ha fixat en aquesta imatge, fou la cara d'espant d'un amic gallec la que em va
alertar de la força de la imatge. De fet, l'ofegament del caragol en la cassola de fang al sol envoltat de sal per no poder eixir m'ha fet relfexionar i escriure:

En defensa del caragol


Vinguí la primera

a la teua vora,

assolí el teu llavi

i la teua llengua,

m’adoní de tu.

Defugí l'incert

i allò intangible.

Aprenguí del riu

a aïllar la sal

de l’aigua estancada

per ensinistrar

el faust caragol,

qui no coneixia

fat com la cassola.

Decidí estimar

l’aigua escorredissa

i cedir la sal

al destí fugaç.

I ara,

quan la mar s’enfila

és la nostra lluna

que somriu.

I ara,

el caragol fuig,

l’aigua nodreix,

la cassola bull.


Mai l'innocent assassinat perpetrat pels meus pares des que tinc ús de raó havia estat tan productiu.