Escola Valenciana ha iniciat aquesta setmana la campanya per la matriculació en valencià a les escoles, coincidències de la vida, la mateixa setmana que Canal 9 decideix que no és necessari que els seus periodistes en pràctiques coneguen una de les dues llengües oficials del poble al que es dirigeix cada dia, però aquest és un altre tema, que ja ha fet vessar l'aigua del got massa vegades.
El motiu d'aquest missatge és, ventura, tirar pedres contra el propi sostre, però és que l'eslògan, el "
crit de guerra", no és ni crit, ni evidentment té cap connotació bèl·lica. Sóc conscient, molt, de quina és la situació sociolingüística del valencià, però crec que amb aquesta suavització l'únic que fem és abaixar el cap, si l'alçara Estellés!
Sí, ja sé que la nova moda per fomentar l'ús i l'aprenentatge del català és utilitzar la llengua hipercentral, és a dir, afirmar que és més fàcil aprendre una llengua (quan realment estem parlant de l'anglès) quan se'n saben dues (quan realment estem parlant de l'espanyol i el català, ui perdó!, del castellà i del valencià), no, si al final el trilingüisme serà una bona idea!
Fer política lingüística no és fàcil, ni al País Valencià ni enlloc, i cal anar amb peus de plom, tindre un màster en màrqueting i demanar ajuda a publicistes argentins, que diuen que són els millors. La pluralització de la paraula llengua en aquest lema connota certa temença a dir la llengua, el valencià, la llengua pròpia, la que cal fomentar perquè no és que el govern valencià no la fomente, és que se la vol carregar i no n'hi ha prou en repetir que és el poble qui té la clau, perquè la qüestió no és que la tinga, és que en faça ús, potser hauríem de fer com els
gallecs i buscar un amant valencianoparlant.
Entrades
