Plaça de les Tortugues

Ara mateix, sóc al bell mig de la Plaça de les Tortugues de Palma, la connexió sense cables i la gratuïtat de la xarxa m'han dut fins ací. Escolte Antònia Font, també de franc, al mateix temps que escric i que observe el consumisme, l'adolescència i la classe "pudent" de Ciutat. També escolte l'aigua de la font monolítica, malgrat l'olor resultat de la brutícia del banc de granit on estic asseguda. Passe desapercebuda, sóc l'única amb un notebook damunt les cames i amb cara de felicitat... ara bé, la resta no passen desapercebuts.
L'entramat social d'aquesta ciutat també hi era a l'oficina de l'atur avui al matí. Mares amb bessonada, parelles del Txad, amics de l'Equador, veïnes d'Aràbia Saudita, famílies senceres d'origen rumanés... i la calor i les presses i les olors, però sobretot, les ganes d'explicar algú que ja no poden dormir sense despertador, la necessitat d'un sí que omple la gelera, el dret a alçar-se a les 6 del matí, a embrutar-se, a tindre mal d'esquena i a anar a la perruqueria. Segur que la senyora de darrere l'aparador de Loewe no ha sentit mai l'olor d'una oficina de l'atur a les 11 i mitja del matí d'un dilluns de juny, segur.

Contra nosaltres

El conseller d'educació de la Generalitat Valenciana ha redactat un borrador per carregar-se un poc més la llengua. Ara vol reduir l'expansió de l'ús del valencià al llarg del cicle de primària. El govern valencià és un dels pocs, sense estat propi, excloem Espanya i França, per exemple, que va en contra de la llengua pròpia del territori en què governa. Un territori malmés lingüísticament, on l'estat diglòssic del valencià a l'escola fa molt de temps que es denuncia sense cap resposta per solventar-ho per part de l'administració. Repetim: no fer res en política lingüística és anar cap enrere, però és que anar cap enrere voluntàriament és l'assassinat premeditat de la llengua. Així, les llengües no moren, les maten els autors de les seues polítiques, el valencià no es mor a València, el mata el senyor Font de Mora, i abans també el senyor Císcar, no ho oblidem...
La Generalitat no renova la seua campanya de promoció d'ús social de la llengua des del 2005 i des del 2004 no fa un estudi rigorós sobre la situació sociolingüística de la llengua, el pressupost de política lingüística del govern valencià (l'any 2006) és d'aproximadament 6 milions i mig d'euros. A Catalunya, la darrera campanya pel foment de la llengua és de l'any passat, l'estudi rigorós més recent és del 2008, el pressupost de política lingüística (2008) és d'aproximadament 28 milions d'euros. La comparació de l'aportació econòmica per la llengua que realitza el govern català, el valencià, el de les Illes Balears i el basc dona com a resultat que el govern valencià és el que menys diners destina al foment de la llengua i que, a més, ha baixat la seua dotació. Cal dir que és difícil trobar en xarxa els pressupostos de la Conselleria d'Educació i que la paciència davant la panatalla té un límit.
El cas valencià no és l'únic dins Espanya, ja vam parlar de l'exportació del trilingüisme a Galícia i el País Basc, però potser sí hi ha un tret diferencial a ca nostra: la no existència d'un partit polític que aposte per la llengua. Fa pena escoltar les rèpliques de l'oposició socialista també en espanyol.
Nota mental per a una nova teoria de la conspiració anti-PPCC: potser l'origen d'emprar la llei D'Hondt tenia com a objectiu acabar amb una tercera opció política (esquerra i nacionalista) al País Valencià per separar-lo de Catalunya i no poder fer front comú a Espanya. Cabòries!

El triangle impossible

Ens repetim, i si ens repetim és perquè no evolucionem, si tornem sempre al mateix punt és que no hem canviat res durant el camí. Si encara parlem d'allò que hauriem d'haver fet fa 30 anys és que en aquestes dècades res no ha canviat, a millor, ja s'entén. Si retornem al gòtic i a l'eix romà València-Barcelona per parlar dels Països Catalans és que no tenim referències més properes.
O sí, o potser ens repetim però hem canviat la direcció, com l'eix de la Terra després de l'ensurt haitià. Fa uns dies parlàvem de l'eix econòmic mediterrani i ara tres bacavesos moderns comissarien una exposició que dóna una visió diferent i amb voluntat pedagògica de les tres capitals dels Països Catalans. Sembla que és una mirada nova i original on hi cap des de la corrupció fins a un metre cúbic de les cendres de la falla Na Jordana.
A la inauguració hi assistiren l'alcalde Heureu i la batlessa Calvo, però no la troglodita Rita, no siga cosa que se li escape alguna paraula en valencià i, de rebot, algú l'entenga i comencen a guspirejar-li les orelles i a eixir-li fum pel cap! Evidentment, així com Palma rebrà l'exposició del CCCB a finals d'any, l'Ajuntament de València no ha dit res, ja sabeu, els catalans mos volen furtar el Micalet i si els deixem entrar mos quedarem sense Maedeueta!
Sort que la gent es mou i parla, les persones creen juntes o a soles i, de vegades, amb un objectiu comú i lloable, com redescobrir i reconstruir el triangle de les tres illes, malgrat molts, a prop. Només un punt de pessimisme: la unió Palma-Barcelona ha estat més palesa des del canvi de govern a les Illes, creuem els dits pel bé cultural perquè delgados i santos no reben cap vara de comandament. I un altre: per què quan dos territoris extenen la mà València dóna l'esquena i mira cap a Madrid?

El germà gran

Fa poc de temps que visc enganxada a la xarxa social virtual de Facebook, però he de reconèixer que en temps de distància obligada és una eina molt útil. Últimament havia sentit parlar sobre les virtuts i possibilitats variades d'una altra xarxa social, sembla que en principi seguida per adolescents però ara molt més expandida, és el Twitter (refilar i xerrar en anglès). Sembla que formar part de la família que canta com els ocells és molt més segur pel que fa a la privadesa i, de fet, la primitiva Facebook va canviar les seues polítiques en aquest sentit i va rebre força crítiques. Ahir llegia de casualitat un article en què l'escriptor havia comptat el nombre de paraules que té el text sobre política de privadesa de Facebook i el nombre de paraules de la Constitució dels EUA i sí, en té més el text de Facebook, en concret 1.287 paraules més. Tot d'una he volgut fer la comparació amb l'Estatut, que està de moda, però sembla que en això de descriure el funcionament d'una nació els americans són ben concisos, ja que la carta nord-americana té 4.543 paraules i la catalana passa de les 40 mil (potser és massa llarg per al Tribunal...)
Descripció de nacions a banda, segons aquest article cal fer més de 50 clics per veure totes les opcions de privadesa i després tancar més de 170 finestres, la qual cosa suposaria un cansament de l'usuari i una conseqüent obertura de la finestra de la vida personal que deixaria escapar algunes dades d'interés per a determinades empreses d'estudis de màrqueting. Aquestes esfereïdores dades han estat definitives i he decidit passar-me al Twitter. Primera decepció: la llengua, no he trobat com tindre'l en català, com a mínim el Facebook indiscret dóna l'opció perquè pugues començar la traducció amb la teua llengua. Segona decepció: quan t'hi inscrius hi ha dues temàtiques una "Español", i prou, i l'altra "English" amb diverses categories, com llibres, art, ciència, etc, ací m'he emocionat i seguisc 50 persones, entre elles la NASA, Sarah Palin, la Família Reial Britànica i Lonely Planet, d'entre els "Español" seguisc Buenafuente i Berto i és que dels meus contactes de correu electrònic només set gargantegen. Tercera decepció: la meitat de la informació sobre privadesa està en anglés, igual preferia llegir la Constitució espanyola, que com a mínim està en català! i, tanmateix, el món d'Orwell ja és el nostre i això de la privadesa no depén dels 50 clics del llibre de les cares.
Amb tot, he patit una curiosa ànsia d'informació quan he vist totes les persones, institucions i empreses que twitegen, la immensa majoria nord-americanes, i he vist que actualment el comunicador bo ja no és el més ràpid, aquell que abans dona la notícia, perquè, de fet, hi ha tants comunicadors que la rapidesa no vé d'una mil·lèsima de segon, sinó que és el més original, el més creatiu, el que parla d'allò que parlen tots, perquè tot està inventat, però d'una forma diferent. Així, tornaríem al principi, l'escriptor bo, el comunicador diari bo, no és el que et diu el primer allò que passa sinó el que ho fa amb gràcies, per tant, pot ser no calia tota aquesta tecnologia, no?

Día das letras galegas

El 17 de maig de 1863 sortien a la llum els Cantares gallegos de Rosalía de Castro, la mare de la literatura gallega, i cent anys després la Real Academia Galega aprovava que cada 17 de maig es dedicaria a la literatura en gallec. Així, avui és festiu a Galícia, un dia per commemorar el Rexurdimento de la llengua gallega. Avui, però, l'ombra del trilingüisme -un invent que intenta eliminar les llengües pròpies dels Països Catalans, Galícia i el País Basc- ha fet que desenes de milers de persones es manifesten a l'emblemàtica plaça d'Obradoiro.

També ahir vèiem que el poder judicial espanyol i francès tornen a fer gala del seu centralisme lingüístic i demanen als tribunals de Catalunya que no utilitzen el català en les comunicacions judicials, ja que el país veí només accepta el francés, l'anglés, l'alemany i l'espanyol. El més curiós és la demanda que diu que entre els treballadors de justícia francesos hi ha malestar quan es reben documents en català, ja que no és una de les llengües estrangeres acceptada pel poder judicial francés. Incoherències que ens ajuden, com si el català no es parlara a França, tenen tota la raó, el català és una llengua estrangera a França, el català té un país propi. Però dèiem que avui era el dia dels gallecs...

Fondre's la confiança

El professor Sebastià Serrano, una persona feliç, deia fa uns dies a la ràdio que abans de donar una mala notícia cal preparar el receptor, cal crear un ambient i adobar el terreny perquè qui rep la mala nova puga digerir-la millor. Ho feia en referència a les mesures anti-crisi del govern espanyol, unes mesures que arriben tard, que no tenen res a veure amb el socialisme i que no han cercat la conformitat ni dels agents socials ni de l'oposició política. És cert que ZP, una persona que ja no és tan feliç, podria haver reflexionat un poc més, com el seu homòleg portugués Sócrates, que malgrat haver passat també per l'aro, com a mínim ho ha fet amb el suport de l'oposició i el 5% de rebaixa només ha afectat els alts funcionaris, potser és una qüestió de noms, amb tots els respectes pel gremi de sabaters.

Fa dos mesos tot l'entramat estratègic d'actitud governamental davant la situació de crisi econòmica del país passava per l'optimisme, la xarxa empresarial i publicitària institucional donava un missatge clar de "si vols, pots". Em referisc al capítol estoloarreglamosentretodos.org, una iniciativa de les empreses més poderoses de l'estat espanyol aglutinades sota l'originalíssim nom de Fundación Confianza. Aquesta fundació, creada al març de 2010 amb l'únic objectiu aparent de poder anunciar el seu web optimista gratuïtament a la televisió pública espanyola, tracta, encara avui, de regalar bon rotllo als més de dos milions i mig d'aturats. Fer un colp d'ull al web palesa l'estratègia primària i primitiva del govern, quan encara escoltàvem allò de que el que calia fer era moure el cash, que dues terceres parts del PIB nacional depenen de la despesa dels ciutadans i que això de la crisi no arribaria si continuàvem anant de compres. I per convertir el shopping en l'esport nacional no hi ha res com tirar mà de la psicologia de la motivació, fàcil i ràpid, tant, que el web de la fundació creada al març no té publicada ni una nota de premsa. En canvi, el web que pregona arreglar-ho entre tots fent ús de la Visa Gold no ha fet cap canvi de missatge després de la publicació de les mesures anti-crisi i d'entre alguns dels apartats hi ha "Recomienda optimismo", "Tú lo cuentas" i "Ellos ya están arreglando esto". Fa gràcia, "esto", segons la RAE, designa allò que està a prop de la persona que parla o representa i assenyala allò que s'acaba de mencionar, però a l'"esto" ningú no en feu referència al govern, per tant, qui estava arreglant què? Doncs ningú i res perquè enlloc de treballar-hi es negava l'evidència i això demostra molt poca psicologia per part dels publicistes institucionals. Si alguns hagueren llegit alguna vegada el professor Serrano o el Gaspar Hernàndez, ventura l'allau de crítiques haguera estat menor.
Ah! un apunt: el manifest està en les quatre llengües oficials -no al web de la fundació- tot i que dels 19 patrons només 5 tenen la plena opció lingüística en la pàgina d'inici del seu lloc web, molt conciliador i optimista, tot plegat.
Nota personal: Crec que hauria de deixar de banda les disputes espanyoles i no tornar a mirar les actuacions dels qui ens donen l'esquena, m'estalviaria llegir segons quines bestieses, això sí, entre tanta beneituria hi ha gent que pensa, com el web consumehastamorir.

La crisi del sistema?

Alguna cosa no va bé quan un govern, que es diu socialista, només rep el suport de la patronal davant les mesures preses contra una crisi creada pel sistema neoliberal.
Alguna cosa no va bé quan un govern diu que mai rebaixarà l'ajuda social i el sou dels treballadors públics i després fa tot el contrari.
Alguna cosa no va bé quan un govern diu que aprovarà la llei aprovada pel poble català i quan arriba l'hora de la veritat se'n desdiu.
Alguna cosa no va bé quan un govern, que dicta una llei per la memòria històrica, no mou ni un dit per renovar el darrer graó franquista, la justícia.
Alguna cosa no va bé quan el president de la nació més poderosa del món neoliberal pot telefonar el president d'una altra nació i fer que ...
alguna cosa no vaja bé.
I és que alguna cosa no va bé quan l'ordre mundial va dirigit per quatre multinacionals, no va bé quan algunes teories conspiratives (no totes, eh! que aquella de que la Terra està buida per dins pareix un possible guió de Lost) apunten a una plutocràcia (forma d'oligarquia, del grec ploutos 'riquesa' i kratos 'govern') evident. De fet, el mes que ve Sitges serà la seu de la reunió del grup Bilderberg, aquella conferència dels qui dirigeixen el món, entre els membres del qual hi ha la reina grega d'Espanya. Per cert que, curiosament, la reunió del 2009 d'aquest grup totpoderós va ser a Atenes, i mireu com està Grècia....
De la descripció de plutocràcia, l'únic tret que no compleixen els 34 països de l'anomenat món desenvolupat (i no tots) és el sistema de votació per sufragi censatari, el nostre és universal, però clar, amb la informació política i consciència social que tenen els nostres ciutadans, sincerament, potser seria més interessant apostar per un sufragi censatari no de caire econòmic sinó de coneixements històrics i polítics generals. Això sí, ara obriríem una altra teoria conspirativa, la que parlaria dels poderosos que redacten els exàmens filtradors del dret a vot, clar, qui decideix quins són els coneixements obligatoris d'una societat? Sovint se'ns oblida que poder exercir el dret a vot ha costat la vida a moltes persones, molta sang i guerres perquè un diumenge de cada quatre anys no ens alcem del sofà perquè estem de ressaca.
Amb tot, aquesta cosa que no va bé no és l'economia espanyola, és el sistema i qui el controla no és ZP ni Obama, ni la reina Sofia, qui el controla és tan poderós que no té nom.

"Fer gurtel"

D'ací uns anys farem servir l'expressió "fer gurtel" (així, aguda) per referir-nos a ser fanfarró o ser un xulo. Ho dic perquè he descobert fa poc l'interessantíssim capítol històric que donà ús habitual a la paraula estraperlo i he escoltat les prepotents declaracions de Francisco Camps.
L'Straperlo (Stra per Strauss i perlo per Perlowitz, els cognoms dels dos inventors) era una ruleta -el aparato segons el mateix Daniel Strauss-, fraudulenta que els inventors, sembla ser que dos peces conegudes en els negocis bruts a Holanda, van intentar introduir a l'estat espanyol de pre-guerra, l'any 1934. De fet, l'aparato arribà a emprar-se al Casino de Donostia i s'intentà utilitzar a Madrid, Barcelona i a l'Hotel Formentor de Mallorca. La introducció de la màquina depenia, però, de la tolerància comprada de la policia i del suborn dels polítics. De fet, l'alcalde de Madrid, Rafael Salazar Alonso, va rebre un rellotge (de què em sona?) de part d'Strauss i si hubiera cobrado una buena suma de dinero nunca hubiera prohibido el juego. Tota la trama es pot seguir, amb alguna que altra complicació sintàctica, en la carta que el mateix Daniel Strauss va fer arribar al president de la república espanyola, Niceto Alcalà-Zamora, i que ben bé podria formar part del sumari Gürtel.
Dins aquest escàndol de l'estraperlo hi havia també personatges molt ben posicionats en aquell moment, com ara, el nebot d'Alejandro Lerroux -en aquell moment el líder del Partit Republicà Radical era el Ministre de la Guerra i, de fet, aquest escàndol el va fer apartar-se de la vida política; també hi apareix el subsecretari de Marina Pich i Pon; el fill de l'escriptor i polític valencià Blasco-Ibáñez; un tal Ensenyat de Mallorca; un Ministre Vaquero; un tal Martínez-Franco, Benzo, Vinardel, Galante, Husa; cadascú amb un determinat percentatge de participació en la posada en marxa de l'aparato i amb un paper determinat, des de periodistes fins a polítics. L'etern retorn, la Gürtel no té res a envejar-li. D'entre la llarga carta publicada a La Vanguardia el 27 d'octubre de 1935 hi ha alguns fragments interessants:

El señor Enseñat trató con el general Franco - encara que en aquell moment el futur dictador era a Mallorca com a general de divisió no sé si aquest Franco és ell o no-, con Hidalgo y con Benzo. Hidalgo y Franco les prometieron dar instrucciones a las autoridades competentes de Palma para que autorizasen organizar el juego.

La carta és un intent de l'inventor holandés para que usted tenga la bondad de ver que se me haga justicia (o siga, jo intente introduir el joc il·legalment en el seu país, però com que li done els noms dels membres del seu govern que em van ajudar vosté m'ha d'ajudar). Això sí, l'escàndol Straperlo serví en aquell moment per retirar el lerrouxisme del govern espanyol i per acabar amb el Bienni Negre. A veure si hi ha algun canvi també a partir de l'escàndol de la trama Gürtel, un període negre, molt negre, de la política valenciana.

M'emprenye perquè ja no m'enfade

No m'enfade perquè ara siga la ràdio, com si abans el govern espanyol amb seu a València no sabera que les ones electromagnètiques també transporten llengua; no m'emprenye perquè abans fóra la televisió ni perquè el govern antivalencià duga més de vint anys fent tot el possible per trencar qualsevol unió cultural amb Catalunya o les Illes; no m'enfade perquè, curiosament, si aquesta unió és econòmica tots somriem i ens comuniquem i creem un Institut d'Economia i Empresa amb nom d'un valencià il·lustre que reclama un Arc Mediterrani; no m'enfade perquè s'utilitzen cinc línies per evitar dir el nom de qualsevol llengua que comence per cat a l'estatut d'autonomia blavencià; no m'emprenye perquè es gasten més de 16 mil euros en tramitar 28 sentències que afirmen la unitat lingüística; i tampoc m'enfade perquè les enquestes d'intenció de vot tornen a donar una vergonyosa majoria absoluta al govern instaturat des de fa més de 20 anys a la Generalitat Valenciana.
M'emprenye perquè ja no m'enfade, perquè l'interés que el País Valencià seguisca sent còmode és d'Espanya i dels espanyols; m'enfade perquè afirmar açò és, o bé ser una radical que viu en l'utòpic món dels Països Catalans i encara està en l'adolescència ideològica del catalanisme pamfletari; o bé ser una terrorista que no creu en el diàleg ni en la pau i que veu una lluita on només els violents la veuen. M'enfade perquè els fils que dirigeixen l'España-una-grande-y-libre transpassen l'Atlàntic des dels temps del dictador; m'emprenye perquè la resposta és el poble però el poble no ho sap.

Mirades des del penya-segat

Com una foto a vuitanta per hora,

apareix l’ull amb pressa,
podria fer-lo esperar
(però no vull).

L’esfera terrenca m’ateny el seny,
l’ànim, la carn i el clatell,
i em fa albirar com hi visc
(i me n’adone).

Tu comences quan es tanca el parèntesi,
en un silenci immutable
i fent un sol crit precís
ja estàs a dins.

Quan als afores de l’ull fugisser
minva la velocitat
i la carn esdevé meua
és que hi ets.

Menjar-se la llengua

"El problema és la llengua", quantes vegades enmig de discussions polítiques (les que comencen parlant de llengua i acaben fent referència a la transició democràtica en alguna terrassa amb una cerveseta al davant) s'arriba a dir esta fal·làcia? i quantes vegades es diu, amb cara de resignació, davant la violació del dret lingüístic? i quantes davant algunes notícies, com ara la coincidència d'esta vesprada: l'absolució d'un policia a Barcelona que va detindre una dona peruana perquè parlava en català; la reunió per assolir la reciprocitat dels canals televisius autonòmics entre Catalunya i el País Valencià; i el reconeixement de l'únic títol filològic oficial de valencià, Filologia Catalana, per presentar-se a unes oposicions, això sí, després de més de vint-i-vuit sentències i setze mil euros en despeses d'advocats i de burocràcia administrativa.
"El problema és la llengua", com si la llengua fóra un subjecte actiu del tipus "un obrer col·loca 12 rajoles en una hora i treballa 8 hores al dia, quantes rajoles haurà col·locat quan arribe el descans de l'esmorzar a les 10 i mitja si començà a les 8?" Proveu de substituir llengua per obrer i veureu com no funciona. I és que la llengua no és el problema, el problema està sempre darrere de la llengua.
Al cap i a la fi, el gal no fou víctima del llatí sinó de l’imperialisme romà, de la mateixa manera que el bretó i l’occità no foren greument danyats pel francés sinó pel centralisme econòmic i polític francés, és a dir, per una forma de colonització lingüística interior. La idea de colonització lingüística i els exemples anteriors poden trobar-se en el llibre de Louis-Jean Calvet Lingüística i colonialisme. Breu tractat de glotofàgia, publicat l'any 1974. La glotofàgia (del grec glosa 'llengua' i phagos 'menjar') descriu com la colonització, els seus agents polítics, econòmics i socials, comporta la fi de la llengua del poble colonitzat. Ara cal fer una nova operació: esbrinar en l'equació quins són els agents del conegut colonitzador, que parla espanyol, no català.

Nosaltres no som d'eixe món

Fa tants anys, tants, que potser ja no és possible.
En fa més de tres-cents del primer Borbó i més de trenta de la restauració franquista, en fa molts de Joan, Ovidi, Carmelina, Manel, Beatriu o Vicent i ara tenim enfront la mateixa disfressa, encara oberta la mateixa batalla, la mateixa estratègia que ens fa dubtar de tot allò que som, la que, molt en el fons -o no tant- ens fa pensar que potser s'equivocaven..., però clar, com es reconstrueix una identitat nacional? com, després de quaranta anys de negativitat, com, amb un feixisme encara vigent que batalla amb l'arma del valencianisme mal entès?, com, amb un espanyolisme instaurat fins la medul·la al govern valencià? com, amb un poble que quan arriba a la trentena oblida les manis i els vosaltres sou els terroristes?
Hi ha una resistència i, com diria aquell no estem tan malament, però encara esquerdada i ofegada pels de sempre, els mateixos que ara no volen la reforma d'un Tribunal Constitucional o que enjudicien amb total impunitat un jutge -que ni és tan bo ni tan just- o que assetgen violentament les seus d'alguns centres culturals i llibreries amb total impunitat.
De la resistència ja n'hem parlat i en parlarem, ara estàvem comptant els anys, les errades que ja no podrem esmenar... i és que tot moviment té un líder que ha de ser, per nassos, un intel·lectual i als intel·lectuals no se'ls pot glorificar, que després s'ho creuen i arriben els dogmes, cal revisar-los i posar-los en el seu lloc. També cal conèixer la realitat i el present, l'ara és el que compta, encara que qui perd les arrels perd la identitat, potser hauríem d'esperar a recuperar les arrels i configurar la identitat, amb quaranta anys de retard.
I aquesta és la dicotomia: pensament inductiu o deductiu Abelard? hem creat una norma sense discernir els exemples? pecava de científic Fuster? Hem acceptat unes diferències -lingüístiques, ideològiques, culturals i històriques- l'origen de les quals sovint no venien de la nostra trinxera? o bé hem intentat construir identitat amb un mètode cientifista quan parlàvem de sentiments?

Català suau vs. valencià aspre

Fa gairebé un mes que aparegué la versió valenciana de Softcatalà, el Softvalencià, una idea que començà a gestionar-se fa cinc anys i que té el suport d'Escola Valenciana. Segons els creadors de Softvalencià l'objectiu del nou web és "promoure l'ús del programari en català/valencià al País Valencià" i "vetlar per la unitat de la llengua en l’àmbit informàtic". Discussions filològiques sobre el model lingüístic proposat a banda, aquesta iniciativa ha generat, com era d'esperar, un seguit de crítiques que van des de titllar Escola Valenciana de blavera fins al record del Harry Potter valencià.

Al final de la jugada: Països Catalans 0 - Espanya 1; allò que en principi és una eina més per enriquir i facilitar el treball en llengua catalana -siga d'on siga- acaba en una discussió entre els que l'empren i la defensen. D'entre tota la rinya estèril apareix algun comentari interessant: un que fa referència a la tasca de Softvalencià per vetllar per la utilització del codi de llengua internacional [ca] en qualsevol de les variants de la llengua catalana i no com fa la Generalitat Valenciana amb LliureX -una cara disfressa d'interés per les noves tecnologies-, que utilitza un codi ISO 639 diferenciat (el que correspon a la llengua) per no mesclar-se amb la resta de català, per no citar la preferència per l'espanyol que comporta el web. També hi ha algun comentari que fa referència al lingüista Abelard Saragossà, un dels pocs professors que em va fer pensar durant els anys d'Universitat, i que defensa la pluralitat per assolir la unitat. Saragossà defensa un estàndard lingüístic més proper a les formes pròpies de l'oralitat, i defensa una entitat valenciana i en valencià per augmentar la identitat com a poble, una cosa molt necessària al País Valencià que no té res de secessionista, com Cucarella ha criticat.
Com dèiem, la iniciativa de Softcatalà i Escola Valenciana ha generat la mateixa polèmica de sempre: a una banda, la postura a la desesperada que diu que mentre la parlen que li diguen com vulguen, seria l'opció que creu que guanyarem usuaris sensibles amb la llengua si se li diu valencià, podríem anomenar aquesta postura Català suau, ja que ningú dubta de la unitat de la llengua però se'n suavitza el nom amb valencià per aconseguir cert creixement de la identitat del poble, en principi. D'altra banda, la postura que només veu el rovell de l'ou, és el Valencià aspre, que li diu valencià perquè és el nom històric del català al País Valencià i que no creu necessari cap territorialisme perquè, en el fons, és una nació contra una altra nació.
Amb tot, crec que no era necessari crear un Softvalencià, no crec que es guanyen futurs usuaris/parlants creant una diferenciació territorial. A més, a Softcatalà ja existia la possibilitat de descarregar-se aplicacions amb versions lingüístiques més a prop de la variant valenciana, realment Escola Valenciana creu que hi haurà més usuaris de programari en valencià per crear aquest web? Ja hem jugat a aquest joc, ja hem provat de suavitzar el nom i no ha funcionat! o l'objectiu és crear una alternativa al LliureX? perquè si és així cal dir-ho clar i ras i aplaudir-ho.

"Benvolguts passatgers"

Tres minuts abans Mercè encara sent la mà càlida de Ram sobre els seus malucs i l’excitant contrast dels colors de les seves pells. Els recorreguts dels palpissos de l’home hindú sobre el desert de pell blanca cap a la senda amagada, lentament i suau. Sembla que l’alè, com un candent perfum, li xiuxiueja encara incomprensibles paraules darrere l’orella. Només van ser set hores de vol i tres hores de llençols, sospirs i guspires i ara, al seient 23 B –sense finestra ni passadís- Mercè tanca els ulls i l’únic que desitja és retornar a la 654 del Royal Store de Nework.

Tres minuts abans recorda com Ram va insistir a pagar-li l’habitació de l’hotel a canvi de res. Recorda la intensitat i la sinceritat dels seus ulls sobre els d’ella. Viu els instants en silenci i les mirades fugisseres que li regalava a través del portàtil que havia tret per acabar una presentació de matemàtiques que ella no era capaç de desxifrar. Entre logaritmes i lletres gregues es miraren dient-se i tú? D’on has sortit? Mercè tractava de dormir però ell era massa gran per deixar-lo de banda, era un interrogant massa gros.

Tres minuts abans recorda la frescor dels llençols nets, del seu cos net, de l’habitació de l’elegant hotel. Tan diferent del món que Mercè acabava de deixar, tan allunyat de l’olor agra i bruta dels carrers de Tegucigalpa, la que havia estat la seva llar durant dos anys. Dos anys dedicats als nois del carrer, als nois que només els és permès preocupar-se de tenir la bossa ben a prop del nas i ben plena de pegament, no només pel colocón sinó perquè el pegament sacia, la fam marxa durant un parell d’hores després d’haver inhalat i el viatge és genial, volen lluny i és un vol de baix cost. I si no hi ha pressupost per al viatge, hi ha tubs d’escapament, és molt bo el fum negre amb paper de diari, molt millor que qualsevol plat d’arròs i tortitas de qualsevol casa d’acollida.

Tres minuts abans Mercè reviu l’escenari envoltada de blancor fosca i càlida, recupera les carícies i la veu greu de l’home hindú, Ram torna a mirar-la, a tocar-la i ella torna a sentir-se la protagonista del conte que es mereixen tots els nois que acaba de deixar.

Tres minuts abans repeteix les paraules del comiat i intenta reproduir l’anglès de l’amant indi, reviu l’ansiosa abraçada massa curta i torna a escoltar el conte que explicava la mirada de Ram.

Tres minuts abans recorda els pilots-home-mastroniani-martini que demanen augments de sou i emanen colònia cara comprada barata per ser allò que són i no qui són. Dos minuts abans se n’adona de que no tenen culpa de res i un minut abans els voldria matar.

Dues hores abans, Marcel, l’encarregat de les peces de la injecció del motor dret del boing 314 de la Continental Airlines de Nova York arriba tard a la terminal C per culpa d’un arbre caigut enmig de les vies del tren de curt recorregut Nova York – Nova Jersey pel raig de la tempesta de set hores abans. John, el seu capatàs, maldiu el dia en què el va contractar i li dóna dues hores per enllestir la feina que Marcel fa en tres i mitja, i maldiu, en silenci, el dia que va conèixer Carol, la dona de la seva vida que prefereix el llit de la seva amiga de la infantesa que no el del seu marit.

Trenta segons abans no hi ha diapositives, no hi ha un punt de llum, només veu aquells dits vorejant els seus mugrons i el desig de retornar a l’habitació impol•luta. Trenta segons abans pensa que és un somni, que no és de veres, que l’avió reprendrà el vol, que el pilot tornarà a recuperar el control. Vint segons abans recupera la consciència de la realitat i sap que no. Quinze segons abans esclata en plors i deu segons abans la calor és massa intensa, la gola li crema, el cos li esclata.

Tan sols cinc hores després l’home hindú s’enrabia i corre i cau i s’aixeca i crida i plora i colpeja la paret del hall de l’ambaixada espanyola desitjant haver estirat la mà només tres centímetres més per no deixar-la marxar.

Deu hores després els nois del carrer peguen la darrera esnifada a la seva salut i només un segon després la història ja havia acabat.

La reivindicació d'una jornada laboral de vuit hores que originà la festivitat d'avui -enguany força reivindicativa per la gestió econòmica europea- va acabar amb la vida, de mans de la justícia nord-americana, de cinc anarquistes i amb l'empresonament de dos més. Avui la policia grega ha carregat amb gasos lacrimògens contra manifestants grecs. En aquell moment es reivindicava una partició del dia laboral, una tercera part del qual es dedicaria a la feina, una altra a l'esbarjo i la darrera a descansar. Enguany les reivindicacions van més dirigides cap a la política econòmica europea i el totpoderós Fons Monetari Internacional, el superheroi neoliberalista que augmentarà els impostos i ofegarà el treballadors grecs per salvar el poble helènic de La Crisi, Així en majúscula, perquè és l'única que sembla que hi ha hagut mai i és el més important al món actual, com tothom sap.
Tothom sap també que el judici que va castigar aquells treballadors anarquistes de Chicago fou totalment il·legal i que, de fet, l'explosiu que originà la càrrega policial fou llençat per una persona desconeguda i, per tant, no se sap si aliena o no a la manifestació. Potser els "manifestants violents" d'avui són els "anarquistes" de fa 114 anys, però com que sembla que el gruix de la intel·lectualitat del món occidental ha esgotat les etiquetes no tenim nom per identificar la gent que es manifesta per reivindicar drets i polítiques guvernamentals que fa més d'un segle que, en principi, es van assolir. Tanmateix, avui he descobert una altra manera d'antiglobalització, és l'altermundisme, supose que pel famós lema "Un altre món és possible" que tants i tants "perroflautas" han escridassat, per cert, potser algun d'ells era avui a Grècia...

Si un huelguista de hambre exigiera que Obama levantara el bloqueo ¿lo apoyaría el Grupo Prisa?

El diari espanyol El País en l'edició digital d'avui, fa referència al milió de funcionaris que el govern cubà haurà de recol·locar per fer front a la difícil situació econòmica que passa el país, bloqueig inclòs. A banda de que l'article podria formar part del curs "Com disfressar l'opinió de notícia", és curiós que el diari, davant les imminents eleccions al Regne Unit o la inauguració de l'exposició universal de Shangai, publique com a primera notícia en internacional aquest apunt, a fi de comptes, anticastrista. De fet, cap dels cinc diaris de tirada nacional que he consultat esmenten la notícia. També és curiós si tenim en compte les xifres dels aturats espanyols publicades fa ben poc, la intenció de l'editor és, potser, donar-nos a entendre que un altre sistema econòmic tampoc és la solució? o més bé, fer créixer la confiança en les institucions del capitalisme? aquelles que salvaran Grècia de la crisi?
Curiós és, també, l'article que va seguir un debat digital entre el cantant Silvio Rodríguez i l'escriptor Carlos Alberto Montaner, en què el triomf recau en l'anticomunista i el perdó en el trovador, qui havia plantejat una evolució de la revolució, tot oblidant-nos de la erra -en referència a la mort per vaga de fam del pres Orlando Zapata- i qui, segons l'escriptor exiliat als Estats Units, és "una persona flexible y crítica", contràriament "al sistema que defiende". L'articulista llença la incògnita de si el cantant respondria la segona rèplica de Montaner, però l'editor del diari no espera a publicar l'article i es perd la resposta de Rodríguez que arribà el mateix dia i en la que el cantant afegeix una Post Data que bé podria referir-se al mateix El País.
Tot plegat, curiós, com a mínim...

De la foto: el mercat dels llibres a la
Plaza de Armas de L'Havana l'estiu 2009.