Escric breument i només per coherència interna, ja que vaig comentar el secretisme en la data de les eleccions catalanes. Finalent serà el 28 de novembre que els catalans exerciran el seu dret a vot. Entremig, una vaga general, una visita del Papa i el mateix dia un Barça - Madrid, espectacle que preocupa els consabuts analistes que, encara no entenc perquè, no critiquen els bipartidismes fatídics. Sí, ja sé que és pel bé del nacionalisme i res més lluny de la meua voluntat que acabar amb les identitats nacionals estatals, però.... no hi hauria una altra solució? Pensem-hi...
dimecres, 8 de setembre del 2010
dilluns, 30 d’agost del 2010
Retorn
Massa temps sense escriure, massa sense anotar, massa amb pensaments i idees fugisseres que, si no s'ordenen amb una mica de sintaxi humil, desapareixeran, i no ho vull...
Avui faig cas a una crida de Vilaweb, sembla que avui l'escriptor Màrius Torres, a qui, he de confessar, només coneixia de nom i fins avui no li havia llegit res, faria cent anys! Aquí una conversa que em recorda a les nits d'estiu a l'illa templada:
Deia la nit: -¿No sents quina tranquil.la pau?
Vine amb el cor ben net del desig que t'irrita
al paradís dels somnis on el meu cor t'invita.
Amaga't entre els plecs del meu sudari blau.
Deia la mar: -¿No sents el meu cor que s'agita?
La vida és un combat. Únicament l'esclau
és digne d'envilir-se en l'arena suau
ignorant el plaer de la lluita infinita.
-Ah!, deixeu-me que, las, sobre el seu pit fidel,
respiri indiferent al dilema cruel
que poseu en eles vostres oracions estranyes...!
Jo no vull ésser fort ni vull ésser feliç!,
no vull més que gronxar-me indolent sobre l'abís
a l'ombra torbadora de les seves pestanyes.
Caldrà aprofundir més en aquest poeta.... sí, m'agrada.
dijous, 12 d’agost del 2010
Jo no hi era
Després de més d'un mes de viatges i festes he rellegit la darrera entrada, era abans del 10-J i del triomf de La Roja en el campionat internacional de futbol. Fa exactament un mes i dos dies de la manifestació més multitudinària de la història de Catalunya, i no sé si irònicament o contradictòria, també es compleix l'aniversari d'algunes altres manifestacions també multitudinàries, les darreres amb el suport d'allò que en diuen Espanya. No ha estat fins ara que no he esbrinat que el triomf de la selecció espanyola era conseqüència d'un pacte amb l'oracle fet per l'ABC -segons la primera plana de dia 1o de juliol de 2010- i no dels poders premonitoris d'un polp alemany. Tampoc no ha estat fins avui que he pogut veure que el crit generalitzat no era a favor de l'estatut -o en contra, depén de quin estatut- sinó a favor de la independència, i tampoc no sabia que Montilla va tindre alguns problemetes de relacions personals amb alguns manifestants. Després del milió i mig de participants i del ressò mediàtic de la manifestació Montilla i Zapatero van acordar que a partir de la tardor iniciarien "l'operació de rescat de l'Estatut", mentrestant el PSC s'escapsa i les eleccions sense data es tornen més convergents... això sí, una cosa ha quedat clara "el problema de Catalunya és el problema d'Espanya" o era a l'inrevés.... perquè jo diria que el problema de Catalunya és Espanya... malgrat el triomf consagrat per algunes portades de determinats periòdics* que no enllace per no causar xocs traumàtics als corets més sensibles.
*em referisc a la de l'11 de juliol de l'ABC
dimarts, 29 de juny del 2010
El cadàver exquisit
Inquebrantable, unitat, roig, país, llengua, feixisme, blau, ñ, mundial, bou, groc, constitución, referèndum, inconstitucional, mentida, 1978, poble, trampa, blanc, guerra, mort, història, batalla, suport, justícia, pau, veritat.
L'Espanya pre-constitucional ja no existeix deia en català un català d'origen andalús president del govern de Catalunya, precisament. El mateix personatge que pertany a un partit que, des de Madrit, ha acceptat i vanagloriat la sentència contra la voluntat del poble. Al mateix personatge a qui han criticat una reacció inicial de desacord i certa ira, un personatge que ha convocat tota la societat civil catalana a manifestar-se contra la sentència d'un tribunal que que només existeix per defensar un acord realitzat fa 32 anys en unes circumstàncies històriques i de país ben diferents, naturalment, a les actuals.
Un acord que no castigava els qui van alçar-se contra el govern democràticament establert i que van reprimir bàrbarament el poble durant 40 anys i sense justícia no hi ha pau, que diuen. Un tribunal que ha repetit que un govern autonòmic no pot preguntar al seu poble autonòmic allò que vulga quan vulga, ja que ha de ser el govern nacional qui done permís per demanar al poble autonòmic i, clar, en aquesta decisió també hi cap el poble nacional, conformat per altres pobles autonòmics, com ara el valencià o el murcià, els governants del qual no volen que Catalunya assolesca major autonomia judicial, econòmica i, en definitiva, social. Per què? per què els qui, en nom de la inquebrantable España, han impedit l'aprovació d'una llei votada pel poble a qui va dirigida sí tenen potestat i dret a alçar la veu, i el que és més greu, a alçar-la en nom de la democràcia? I per què un president d'un poble no pot alçar la veu i demanar al poble que l'ha triat que es manifeste en contra d'allò que considera injust? Per què no es pot canviar una norma creada feta fa més de tres dècades? Per què la transició no arribà a la justícia? I per què pica tant la llengua?
L'estatut, encara ara un cadàver calent damunt la taula -que deia aquell-, és una mentida més d'un país que és una trampa -que deia l'altre-, això sí, un cadàver exquisit, ja que els dos grans blocs polítics espanyols, els conservadors i els liberals de tota la vida, han convidat els comensals, han tret la millor dot: manteleria blanca de fil, gots de vidre i coberts de plata; han servit el primer plat: l'avançament de la sentència; ara serviran el plat fort: la sentència completa; i encara falten les postres: esperem que la manifestació faça necessari molt de bicarbonat per als àcids estomacals dels polítics i juristes espanyols.
El problema, com dèiem, és la llengua, però sobretot, allò que hi ha darrere de la llengua, perquè després diguen que no l'és d'important!
L'Espanya pre-constitucional ja no existeix deia en català un català d'origen andalús president del govern de Catalunya, precisament. El mateix personatge que pertany a un partit que, des de Madrit, ha acceptat i vanagloriat la sentència contra la voluntat del poble. Al mateix personatge a qui han criticat una reacció inicial de desacord i certa ira, un personatge que ha convocat tota la societat civil catalana a manifestar-se contra la sentència d'un tribunal que que només existeix per defensar un acord realitzat fa 32 anys en unes circumstàncies històriques i de país ben diferents, naturalment, a les actuals.
Un acord que no castigava els qui van alçar-se contra el govern democràticament establert i que van reprimir bàrbarament el poble durant 40 anys i sense justícia no hi ha pau, que diuen. Un tribunal que ha repetit que un govern autonòmic no pot preguntar al seu poble autonòmic allò que vulga quan vulga, ja que ha de ser el govern nacional qui done permís per demanar al poble autonòmic i, clar, en aquesta decisió també hi cap el poble nacional, conformat per altres pobles autonòmics, com ara el valencià o el murcià, els governants del qual no volen que Catalunya assolesca major autonomia judicial, econòmica i, en definitiva, social. Per què? per què els qui, en nom de la inquebrantable España, han impedit l'aprovació d'una llei votada pel poble a qui va dirigida sí tenen potestat i dret a alçar la veu, i el que és més greu, a alçar-la en nom de la democràcia? I per què un president d'un poble no pot alçar la veu i demanar al poble que l'ha triat que es manifeste en contra d'allò que considera injust? Per què no es pot canviar una norma creada feta fa més de tres dècades? Per què la transició no arribà a la justícia? I per què pica tant la llengua?
L'estatut, encara ara un cadàver calent damunt la taula -que deia aquell-, és una mentida més d'un país que és una trampa -que deia l'altre-, això sí, un cadàver exquisit, ja que els dos grans blocs polítics espanyols, els conservadors i els liberals de tota la vida, han convidat els comensals, han tret la millor dot: manteleria blanca de fil, gots de vidre i coberts de plata; han servit el primer plat: l'avançament de la sentència; ara serviran el plat fort: la sentència completa; i encara falten les postres: esperem que la manifestació faça necessari molt de bicarbonat per als àcids estomacals dels polítics i juristes espanyols.
El problema, com dèiem, és la llengua, però sobretot, allò que hi ha darrere de la llengua, perquè després diguen que no l'és d'important!
dijous, 24 de juny del 2010
Full d'intencions
Després de la nit més curta de l'any, la nit que, després de la de Cap d'Any, més promeses a un mateix es fan, m'he promés donar un tomb, xicotet, cap a un discurs més variat. M'he adonat que sempre parle del mateix, que el discurs ha quedat clar i també la postura, que sempre hi tornaré i reclamaré allò que trobe més just, però hi ha més coses al món que la mala llet que genera la consciència política en els nostres temps.
Així, faig un punt i a banda, que també podria ser seguit, ja se sap que això dels signes de puntuació és una cosa molt subjectiva... Ací, un intent de haikú de la nit d'ahir:
Així, faig un punt i a banda, que també podria ser seguit, ja se sap que això dels signes de puntuació és una cosa molt subjectiva... Ací, un intent de haikú de la nit d'ahir:
Dutxa que cou, penis de foc
alè negre surt de la boca
tambors dins el cos inconscient.
alè negre surt de la boca
tambors dins el cos inconscient.
dijous, 17 de juny del 2010
Del roig al blau
Ara tinc un dilema: no entenc els qui hui estan contents per la derrota de la selecció espanyola, però la setmana passada es vanagloriaven del fet que La Roja tinguera ara no recorde si un 30 o 40% de jugadors del Barça. En què quedem? A mi personalment el futbol m'és igual i Espanya me fa mal, que diria aquell, però estic cansada del furor ranci de les banderetes rojigualdas i de les dependentes que, cartolina i rotulador en mà, empaperen la vitrina de paraules de suport i es pinten la cara com a cherokees a punt d'entrar en batalla, tot un ritual de fidelitat nacional.
Quant al fet que els jugadors catalans (del Barça o no) formen part de l'equip dels millors jugadors del país al qual legalment pertanyen -i ja sabem com d'inconstitucional és tot el que sone a democràcia real en aquell país-, la decisió d'oleguerar-se o no és ben legítima. Això sí, si algun d'ells s'ho ha plantejat haurà topetat amb el punt f de l'article 76 de la Llei de l'Esport espanyola, que diu que es consideren infraccions molt importants a les regles del joc "la falta d'assistència no justificada a les convocatòries de les seleccions esportives nacionals". Supose que "raons de coherència política" no és una raó "justificada" per no formar part de la selecció d'un país on no hi vols estar.
Val a dir que aquesta llei del 1990 fou revisada al 2007 i alguns articles, entre ells els que fan referència al dopatge o a les sancions per actituts violentes, per exemple, van ser derogats o anul·lats, mentre aquest tema o el d'"unes-altres-seleccions-nacionals-són-possibles" no van ser debatuts -ja sabem com de ràpid i eficaç i quanta faena fa el Tribunal Constitucional!.
Així hui, aquelles dependentes d'una botiga de cosmètics que manifestaven estar con España no han pogut repassar les galtes amb les ceres de pintura infantil, no han completat el ritual d'eufòria nacional que les haguera conduït a la dansa de celebració a l'estil cos de bruixa de vudú posseït per esperit maligne. Les españolitas han passat del roig al blau, amb la llicència de Cucó, un blau resultat del barrufosotrac d'ahir, una llàstima, ara, a veure quan treuen totes les banderetes extra dels edificis limítrofs, que jo vull estar sin España.
Quant al fet que els jugadors catalans (del Barça o no) formen part de l'equip dels millors jugadors del país al qual legalment pertanyen -i ja sabem com d'inconstitucional és tot el que sone a democràcia real en aquell país-, la decisió d'oleguerar-se o no és ben legítima. Això sí, si algun d'ells s'ho ha plantejat haurà topetat amb el punt f de l'article 76 de la Llei de l'Esport espanyola, que diu que es consideren infraccions molt importants a les regles del joc "la falta d'assistència no justificada a les convocatòries de les seleccions esportives nacionals". Supose que "raons de coherència política" no és una raó "justificada" per no formar part de la selecció d'un país on no hi vols estar.
Val a dir que aquesta llei del 1990 fou revisada al 2007 i alguns articles, entre ells els que fan referència al dopatge o a les sancions per actituts violentes, per exemple, van ser derogats o anul·lats, mentre aquest tema o el d'"unes-altres-seleccions-nacionals-són-possibles" no van ser debatuts -ja sabem com de ràpid i eficaç i quanta faena fa el Tribunal Constitucional!.
Així hui, aquelles dependentes d'una botiga de cosmètics que manifestaven estar con España no han pogut repassar les galtes amb les ceres de pintura infantil, no han completat el ritual d'eufòria nacional que les haguera conduït a la dansa de celebració a l'estil cos de bruixa de vudú posseït per esperit maligne. Les españolitas han passat del roig al blau, amb la llicència de Cucó, un blau resultat del barrufosotrac d'ahir, una llàstima, ara, a veure quan treuen totes les banderetes extra dels edificis limítrofs, que jo vull estar sin España.
dilluns, 14 de juny del 2010
Ésser ocell lira
L'ocell lira és capaç de copiar a la perfecció els sons que troba al seu voltant, el so d'altres ocells, el soroll d'una càmera fotogràfica en disparar, una serra elèctrica o la veu humana. I ho fa per provar la resposta dels seus adversaris, si li contesten, sap a quina distància es troben. És una espècie d'altaveu de defensió, com defensar els caragols de la cassola salada, més o menys. Imaginem per un moment que fem el mateix, que en escoltar segons quines barbaritats al nostre voltant les repetim, per veure a quina distància trobem la resposta, i així conèixer les dimensions del mal. Aniriem pel carrer repetint sonades frases de saviesa inconmensurable, com ara: "no n'hi ha res a fer", "i què vols? no es pot eixir del sistema", "per a què he d'anar a la manifestació si no canviarà res?", "sempre ha sigut aixina"; o la mallorquina per excel·lència: "tanmateix...". Ja veig el carrer Colón de València, la plaça Sant Jaume de Barcelona i l'avinguda Jaume III de Palma plenes de gent repetint el que acaba de dir la senyora del collar de perles o el jove de rastes i tatuatges que passa pel costat: tot un poti-poti de saviesa popular i amb igualtat d'oportunitats, car no hi hauria tamís possible. Les senyores de perruqueria perfecta repetirien "la culpa és del capitalisme" i els joves de calçotets a ratlles dirien "si Paco levantara la cabeza", i els turistes, atònits, repetirien sense ser-ne conscients allò de "putos guiris" -com en aquella escena de Beetlejuice quan canten Banana boat- tot plegat una escena de guerra dialectal i eufòria defensora d'allò més curiosa.
Ara, que també es podria aprofitar el do de la repetició per catapultar i recordar fins la sacietat, o fins que les coses canvien realment, les barbaritats dels qui manen. Sovint fem ús d'aquesta habilitat lírica sense ser-hi conscients, és l'argument daquest bloc i és, també, la necessitat de no esdevenir cap dels emissors de les esmentades frases lapidàries i, evidentment, la voluntat d'assolir la finalitat primerenca de l'ocell repetidor: rebre la resposta de l'adversari i saber on està per treure'n profit, és a dir, informació per salvaguardar-nos. La diferència és que a l'enemic ja el coneixem, i sabem quina és la distància que ens separa, però seguim repetint perquè el nostre objectiu no és l'enemic, que també ens coneix, massa i tot, sinó els altres ocells que no fan ús de la defensa per imitació i repetició, que no volen assolir aquesta habilitat, perquè, afortunadament, o no, no som ocells, i tot s'aprén.
Ací, un punt de modèstia, és tan fàcil com ser conscient de la situació, tant com obrir les orelles i escoltar anuncis de la Generalitat Valenciana a Catalunya Ràdio en espanyol, esponsoritzats, a més, per una tal Generalitat de la Comunidad Valenciana o tant, com assumir que el nivell D de català aprovat a Terrassa no val per a res a Vinaròs, saben què fa l'ocell lira? obre la cúa, que pareix un palmito de plomes de paó, l'alça fins que li fa de paraigües i la sacsa mentre fa un renou per defensar-se. Així estic jo, que si fóra home amb el cul en pompa, en fi... no cal ser barroers.
Ara, que també es podria aprofitar el do de la repetició per catapultar i recordar fins la sacietat, o fins que les coses canvien realment, les barbaritats dels qui manen. Sovint fem ús d'aquesta habilitat lírica sense ser-hi conscients, és l'argument daquest bloc i és, també, la necessitat de no esdevenir cap dels emissors de les esmentades frases lapidàries i, evidentment, la voluntat d'assolir la finalitat primerenca de l'ocell repetidor: rebre la resposta de l'adversari i saber on està per treure'n profit, és a dir, informació per salvaguardar-nos. La diferència és que a l'enemic ja el coneixem, i sabem quina és la distància que ens separa, però seguim repetint perquè el nostre objectiu no és l'enemic, que també ens coneix, massa i tot, sinó els altres ocells que no fan ús de la defensa per imitació i repetició, que no volen assolir aquesta habilitat, perquè, afortunadament, o no, no som ocells, i tot s'aprén.
Ací, un punt de modèstia, és tan fàcil com ser conscient de la situació, tant com obrir les orelles i escoltar anuncis de la Generalitat Valenciana a Catalunya Ràdio en espanyol, esponsoritzats, a més, per una tal Generalitat de la Comunidad Valenciana o tant, com assumir que el nivell D de català aprovat a Terrassa no val per a res a Vinaròs, saben què fa l'ocell lira? obre la cúa, que pareix un palmito de plomes de paó, l'alça fins que li fa de paraigües i la sacsa mentre fa un renou per defensar-se. Així estic jo, que si fóra home amb el cul en pompa, en fi... no cal ser barroers.
dilluns, 31 de maig del 2010
Plaça de les Tortugues
Ara mateix, sóc al bell mig de la Plaça de les Tortugues de Palma, la connexió sense cables i la gratuïtat de la xarxa m'han dut fins ací. Escolte Antònia Font, també de franc, al mateix temps que escric i que observe el consumisme, l'adolescència i la classe "pudent" de Ciutat. També escolte l'aigua de la font monolítica, malgrat l'olor resultat de la brutícia del banc de granit on estic asseguda. Passe desapercebuda, sóc l'única amb un notebook damunt les cames i amb cara de felicitat... ara bé, la resta no passen desapercebuts.
L'entramat social d'aquesta ciutat també hi era a l'oficina de l'atur avui al matí. Mares amb bessonada, parelles del Txad, amics de l'Equador, veïnes d'Aràbia Saudita, famílies senceres d'origen rumanés... i la calor i les presses i les olors, però sobretot, les ganes d'explicar algú que ja no poden dormir sense despertador, la necessitat d'un sí que omple la gelera, el dret a alçar-se a les 6 del matí, a embrutar-se, a tindre mal d'esquena i a anar a la perruqueria. Segur que la senyora de darrere l'aparador de Loewe no ha sentit mai l'olor d'una oficina de l'atur a les 11 i mitja del matí d'un dilluns de juny, segur.
L'entramat social d'aquesta ciutat també hi era a l'oficina de l'atur avui al matí. Mares amb bessonada, parelles del Txad, amics de l'Equador, veïnes d'Aràbia Saudita, famílies senceres d'origen rumanés... i la calor i les presses i les olors, però sobretot, les ganes d'explicar algú que ja no poden dormir sense despertador, la necessitat d'un sí que omple la gelera, el dret a alçar-se a les 6 del matí, a embrutar-se, a tindre mal d'esquena i a anar a la perruqueria. Segur que la senyora de darrere l'aparador de Loewe no ha sentit mai l'olor d'una oficina de l'atur a les 11 i mitja del matí d'un dilluns de juny, segur.
divendres, 28 de maig del 2010
Contra nosaltres
El conseller d'educació de la Generalitat Valenciana ha redactat un borrador per carregar-se un poc més la llengua. Ara vol reduir l'expansió de l'ús del valencià al llarg del cicle de primària. El govern valencià és un dels pocs, sense estat propi, excloem Espanya i França, per exemple, que va en contra de la llengua pròpia del territori en què governa. Un territori malmés lingüísticament, on l'estat diglòssic del valencià a l'escola fa molt de temps que es denuncia sense cap resposta per solventar-ho per part de l'administració. Repetim: no fer res en política lingüística és anar cap enrere, però és que anar cap enrere voluntàriament és l'assassinat premeditat de la llengua. Així, les llengües no moren, les maten els autors de les seues polítiques, el valencià no es mor a València, el mata el senyor Font de Mora, i abans també el senyor Císcar, no ho oblidem...
La Generalitat no renova la seua campanya de promoció d'ús social de la llengua des del 2005 i des del 2004 no fa un estudi rigorós sobre la situació sociolingüística de la llengua, el pressupost de política lingüística del govern valencià (l'any 2006) és d'aproximadament 6 milions i mig d'euros. A Catalunya, la darrera campanya pel foment de la llengua és de l'any passat, l'estudi rigorós més recent és del 2008, el pressupost de política lingüística (2008) és d'aproximadament 28 milions d'euros. La comparació de l'aportació econòmica per la llengua que realitza el govern català, el valencià, el de les Illes Balears i el basc dona com a resultat que el govern valencià és el que menys diners destina al foment de la llengua i que, a més, ha baixat la seua dotació. Cal dir que és difícil trobar en xarxa els pressupostos de la Conselleria d'Educació i que la paciència davant la panatalla té un límit.
El cas valencià no és l'únic dins Espanya, ja vam parlar de l'exportació del trilingüisme a Galícia i el País Basc, però potser sí hi ha un tret diferencial a ca nostra: la no existència d'un partit polític que aposte per la llengua. Fa pena escoltar les rèpliques de l'oposició socialista també en espanyol.
Nota mental per a una nova teoria de la conspiració anti-PPCC: potser l'origen d'emprar la llei D'Hondt tenia com a objectiu acabar amb una tercera opció política (esquerra i nacionalista) al País Valencià per separar-lo de Catalunya i no poder fer front comú a Espanya. Cabòries!
La Generalitat no renova la seua campanya de promoció d'ús social de la llengua des del 2005 i des del 2004 no fa un estudi rigorós sobre la situació sociolingüística de la llengua, el pressupost de política lingüística del govern valencià (l'any 2006) és d'aproximadament 6 milions i mig d'euros. A Catalunya, la darrera campanya pel foment de la llengua és de l'any passat, l'estudi rigorós més recent és del 2008, el pressupost de política lingüística (2008) és d'aproximadament 28 milions d'euros. La comparació de l'aportació econòmica per la llengua que realitza el govern català, el valencià, el de les Illes Balears i el basc dona com a resultat que el govern valencià és el que menys diners destina al foment de la llengua i que, a més, ha baixat la seua dotació. Cal dir que és difícil trobar en xarxa els pressupostos de la Conselleria d'Educació i que la paciència davant la panatalla té un límit.
El cas valencià no és l'únic dins Espanya, ja vam parlar de l'exportació del trilingüisme a Galícia i el País Basc, però potser sí hi ha un tret diferencial a ca nostra: la no existència d'un partit polític que aposte per la llengua. Fa pena escoltar les rèpliques de l'oposició socialista també en espanyol.
Nota mental per a una nova teoria de la conspiració anti-PPCC: potser l'origen d'emprar la llei D'Hondt tenia com a objectiu acabar amb una tercera opció política (esquerra i nacionalista) al País Valencià per separar-lo de Catalunya i no poder fer front comú a Espanya. Cabòries!
dijous, 27 de maig del 2010
El triangle impossible
Ens repetim, i si ens repetim és perquè no evolucionem, si tornem sempre al mateix punt és que no hem canviat res durant el camí. Si encara parlem d'allò que hauriem d'haver fet fa 30 anys és que en aquestes dècades res no ha canviat, a millor, ja s'entén. Si retornem al gòtic i a l'eix romà València-Barcelona per parlar dels Països Catalans és que no tenim referències més properes.
O sí, o potser ens repetim però hem canviat la direcció, com l'eix de la Terra després de l'ensurt haitià. Fa uns dies parlàvem de l'eix econòmic mediterrani i ara tres bacavesos moderns comissarien una exposició que dóna una visió diferent i amb voluntat pedagògica de les tres capitals dels Països Catalans. Sembla que és una mirada nova i original on hi cap des de la corrupció fins a un metre cúbic de les cendres de la falla Na Jordana.
A la inauguració hi assistiren l'alcalde Heureu i la batlessa Calvo, però no la troglodita Rita, no siga cosa que se li escape alguna paraula en valencià i, de rebot, algú l'entenga i comencen a guspirejar-li les orelles i a eixir-li fum pel cap! Evidentment, així com Palma rebrà l'exposició del CCCB a finals d'any, l'Ajuntament de València no ha dit res, ja sabeu, els catalans mos volen furtar el Micalet i si els deixem entrar mos quedarem sense Maedeueta!
Sort que la gent es mou i parla, les persones creen juntes o a soles i, de vegades, amb un objectiu comú i lloable, com redescobrir i reconstruir el triangle de les tres illes, malgrat molts, a prop. Només un punt de pessimisme: la unió Palma-Barcelona ha estat més palesa des del canvi de govern a les Illes, creuem els dits pel bé cultural perquè delgados i santos no reben cap vara de comandament. I un altre: per què quan dos territoris extenen la mà València dóna l'esquena i mira cap a Madrid?
O sí, o potser ens repetim però hem canviat la direcció, com l'eix de la Terra després de l'ensurt haitià. Fa uns dies parlàvem de l'eix econòmic mediterrani i ara tres bacavesos moderns comissarien una exposició que dóna una visió diferent i amb voluntat pedagògica de les tres capitals dels Països Catalans. Sembla que és una mirada nova i original on hi cap des de la corrupció fins a un metre cúbic de les cendres de la falla Na Jordana.
A la inauguració hi assistiren l'alcalde Heureu i la batlessa Calvo, però no la troglodita Rita, no siga cosa que se li escape alguna paraula en valencià i, de rebot, algú l'entenga i comencen a guspirejar-li les orelles i a eixir-li fum pel cap! Evidentment, així com Palma rebrà l'exposició del CCCB a finals d'any, l'Ajuntament de València no ha dit res, ja sabeu, els catalans mos volen furtar el Micalet i si els deixem entrar mos quedarem sense Maedeueta!
Sort que la gent es mou i parla, les persones creen juntes o a soles i, de vegades, amb un objectiu comú i lloable, com redescobrir i reconstruir el triangle de les tres illes, malgrat molts, a prop. Només un punt de pessimisme: la unió Palma-Barcelona ha estat més palesa des del canvi de govern a les Illes, creuem els dits pel bé cultural perquè delgados i santos no reben cap vara de comandament. I un altre: per què quan dos territoris extenen la mà València dóna l'esquena i mira cap a Madrid?
dijous, 20 de maig del 2010
El germà gran
Fa poc de temps que visc enganxada a la xarxa social virtual de Facebook, però he de reconèixer que en temps de distància obligada és una eina molt útil. Últimament havia sentit parlar sobre les virtuts i possibilitats variades d'una altra xarxa social, sembla que en principi seguida per adolescents però ara molt més expandida, és el Twitter (refilar i xerrar en anglès). Sembla que formar part de la família que canta com els ocells és molt més segur pel que fa a la privadesa i, de fet, la primitiva Facebook va canviar les seues polítiques en aquest sentit i va rebre força crítiques. Ahir llegia de casualitat un article en què l'escriptor havia comptat el nombre de paraules que té el text sobre política de privadesa de Facebook i el nombre de paraules de la Constitució dels EUA i sí, en té més el text de Facebook, en concret 1.287 paraules més. Tot d'una he volgut fer la comparació amb l'Estatut, que està de moda, però sembla que en això de descriure el funcionament d'una nació els americans són ben concisos, ja que la carta nord-americana té 4.543 paraules i la catalana passa de les 40 mil (potser és massa llarg per al Tribunal...)
Descripció de nacions a banda, segons aquest article cal fer més de 50 clics per veure totes les opcions de privadesa i després tancar més de 170 finestres, la qual cosa suposaria un cansament de l'usuari i una conseqüent obertura de la finestra de la vida personal que deixaria escapar algunes dades d'interés per a determinades empreses d'estudis de màrqueting. Aquestes esfereïdores dades han estat definitives i he decidit passar-me al Twitter. Primera decepció: la llengua, no he trobat com tindre'l en català, com a mínim el Facebook indiscret dóna l'opció perquè pugues començar la traducció amb la teua llengua. Segona decepció: quan t'hi inscrius hi ha dues temàtiques una "Español", i prou, i l'altra "English" amb diverses categories, com llibres, art, ciència, etc, ací m'he emocionat i seguisc 50 persones, entre elles la NASA, Sarah Palin, la Família Reial Britànica i Lonely Planet, d'entre els "Español" seguisc Buenafuente i Berto i és que dels meus contactes de correu electrònic només set gargantegen. Tercera decepció: la meitat de la informació sobre privadesa està en anglés, igual preferia llegir la Constitució espanyola, que com a mínim està en català! i, tanmateix, el món d'Orwell ja és el nostre i això de la privadesa no depén dels 50 clics del llibre de les cares.
Amb tot, he patit una curiosa ànsia d'informació quan he vist totes les persones, institucions i empreses que twitegen, la immensa majoria nord-americanes, i he vist que actualment el comunicador bo ja no és el més ràpid, aquell que abans dona la notícia, perquè, de fet, hi ha tants comunicadors que la rapidesa no vé d'una mil·lèsima de segon, sinó que és el més original, el més creatiu, el que parla d'allò que parlen tots, perquè tot està inventat, però d'una forma diferent. Així, tornaríem al principi, l'escriptor bo, el comunicador diari bo, no és el que et diu el primer allò que passa sinó el que ho fa amb gràcies, per tant, pot ser no calia tota aquesta tecnologia, no?
Descripció de nacions a banda, segons aquest article cal fer més de 50 clics per veure totes les opcions de privadesa i després tancar més de 170 finestres, la qual cosa suposaria un cansament de l'usuari i una conseqüent obertura de la finestra de la vida personal que deixaria escapar algunes dades d'interés per a determinades empreses d'estudis de màrqueting. Aquestes esfereïdores dades han estat definitives i he decidit passar-me al Twitter. Primera decepció: la llengua, no he trobat com tindre'l en català, com a mínim el Facebook indiscret dóna l'opció perquè pugues començar la traducció amb la teua llengua. Segona decepció: quan t'hi inscrius hi ha dues temàtiques una "Español", i prou, i l'altra "English" amb diverses categories, com llibres, art, ciència, etc, ací m'he emocionat i seguisc 50 persones, entre elles la NASA, Sarah Palin, la Família Reial Britànica i Lonely Planet, d'entre els "Español" seguisc Buenafuente i Berto i és que dels meus contactes de correu electrònic només set gargantegen. Tercera decepció: la meitat de la informació sobre privadesa està en anglés, igual preferia llegir la Constitució espanyola, que com a mínim està en català! i, tanmateix, el món d'Orwell ja és el nostre i això de la privadesa no depén dels 50 clics del llibre de les cares.
Amb tot, he patit una curiosa ànsia d'informació quan he vist totes les persones, institucions i empreses que twitegen, la immensa majoria nord-americanes, i he vist que actualment el comunicador bo ja no és el més ràpid, aquell que abans dona la notícia, perquè, de fet, hi ha tants comunicadors que la rapidesa no vé d'una mil·lèsima de segon, sinó que és el més original, el més creatiu, el que parla d'allò que parlen tots, perquè tot està inventat, però d'una forma diferent. Així, tornaríem al principi, l'escriptor bo, el comunicador diari bo, no és el que et diu el primer allò que passa sinó el que ho fa amb gràcies, per tant, pot ser no calia tota aquesta tecnologia, no?
dilluns, 17 de maig del 2010
Día das letras galegas
El 17 de maig de 1863 sortien a la llum els Cantares gallegos de Rosalía de Castro, la mare de la literatura gallega, i cent anys després la Real Academia Galega aprovava que cada 17 de maig es dedicaria a la literatura en gallec. Així, avui és festiu a Galícia, un dia per commemorar el Rexurdimento de la llengua gallega. Avui, però, l'ombra del trilingüisme -un invent que intenta eliminar les llengües pròpies dels Països Catalans, Galícia i el País Basc- ha fet que desenes de milers de persones es manifesten a l'emblemàtica plaça d'Obradoiro.
També ahir vèiem que el poder judicial espanyol i francès tornen a fer gala del seu centralisme lingüístic i demanen als tribunals de Catalunya que no utilitzen el català en les comunicacions judicials, ja que el país veí només accepta el francés, l'anglés, l'alemany i l'espanyol. El més curiós és la demanda que diu que entre els treballadors de justícia francesos hi ha malestar quan es reben documents en català, ja que no és una de les llengües estrangeres acceptada pel poder judicial francés. Incoherències que ens ajuden, com si el català no es parlara a França, tenen tota la raó, el català és una llengua estrangera a França, el català té un país propi. Però dèiem que avui era el dia dels gallecs...
diumenge, 16 de maig del 2010
Fondre's la confiança
El professor Sebastià Serrano, una persona feliç, deia fa uns dies a la ràdio que abans de donar una mala notícia cal preparar el receptor, cal crear un ambient i adobar el terreny perquè qui rep la mala nova puga digerir-la millor. Ho feia en referència a les mesures anti-crisi del govern espanyol, unes mesures que arriben tard, que no tenen res a veure amb el socialisme i que no han cercat la conformitat ni dels agents socials ni de l'oposició política. És cert que ZP, una persona que ja no és tan feliç, podria haver reflexionat un poc més, com el seu homòleg portugués Sócrates, que malgrat haver passat també per l'aro, com a mínim ho ha fet amb el suport de l'oposició i el 5% de rebaixa només ha afectat els alts funcionaris, potser és una qüestió de noms, amb tots els respectes pel gremi de sabaters.Fa dos mesos tot l'entramat estratègic d'actitud governamental davant la situació de crisi econòmica del país passava per l'optimisme, la xarxa empresarial i publicitària institucional donava un missatge clar de "si vols, pots". Em referisc al capítol estoloarreglamosentretodos.org, una iniciativa de les empreses més poderoses de l'estat espanyol aglutinades sota l'originalíssim nom de Fundación Confianza. Aquesta fundació, creada al març de 2010 amb l'únic objectiu aparent de poder anunciar el seu web optimista gratuïtament a la televisió pública espanyola, tracta, encara avui, de regalar bon rotllo als més de dos milions i mig d'aturats. Fer un colp d'ull al web palesa l'estratègia primària i primitiva del govern, quan encara escoltàvem allò de que el que calia fer era moure el cash, que dues terceres parts del PIB nacional depenen de la despesa dels ciutadans i que això de la crisi no arribaria si continuàvem anant de compres. I per convertir el shopping en l'esport nacional no hi ha res com tirar mà de la psicologia de la motivació, fàcil i ràpid, tant, que el web de la fundació creada al març no té publicada ni una nota de premsa. En canvi, el web que pregona arreglar-ho entre tots fent ús de la Visa Gold no ha fet cap canvi de missatge després de la publicació de les mesures anti-crisi i d'entre alguns dels apartats hi ha "Recomienda optimismo", "Tú lo cuentas" i "Ellos ya están arreglando esto". Fa gràcia, "esto", segons la RAE, designa allò que està a prop de la persona que parla o representa i assenyala allò que s'acaba de mencionar, però a l'"esto" ningú no en feu referència al govern, per tant, qui estava arreglant què? Doncs ningú i res perquè enlloc de treballar-hi es negava l'evidència i això demostra molt poca psicologia per part dels publicistes institucionals. Si alguns hagueren llegit alguna vegada el professor Serrano o el Gaspar Hernàndez, ventura l'allau de crítiques haguera estat menor.
Ah! un apunt: el manifest està en les quatre llengües oficials -no al web de la fundació- tot i que dels 19 patrons només 5 tenen la plena opció lingüística en la pàgina d'inici del seu lloc web, molt conciliador i optimista, tot plegat.
Nota personal: Crec que hauria de deixar de banda les disputes espanyoles i no tornar a mirar les actuacions dels qui ens donen l'esquena, m'estalviaria llegir segons quines bestieses, això sí, entre tanta beneituria hi ha gent que pensa, com el web consumehastamorir.
Ah! un apunt: el manifest està en les quatre llengües oficials -no al web de la fundació- tot i que dels 19 patrons només 5 tenen la plena opció lingüística en la pàgina d'inici del seu lloc web, molt conciliador i optimista, tot plegat.
Nota personal: Crec que hauria de deixar de banda les disputes espanyoles i no tornar a mirar les actuacions dels qui ens donen l'esquena, m'estalviaria llegir segons quines bestieses, això sí, entre tanta beneituria hi ha gent que pensa, com el web consumehastamorir.
divendres, 14 de maig del 2010
La crisi del sistema?
Alguna cosa no va bé quan un govern, que es diu socialista, només rep el suport de la patronal davant les mesures preses contra una crisi creada pel sistema neoliberal.
Alguna cosa no va bé quan un govern diu que mai rebaixarà l'ajuda social i el sou dels treballadors públics i després fa tot el contrari.
Alguna cosa no va bé quan un govern diu que aprovarà la llei aprovada pel poble català i quan arriba l'hora de la veritat se'n desdiu.
Alguna cosa no va bé quan un govern, que dicta una llei per la memòria històrica, no mou ni un dit per renovar el darrer graó franquista, la justícia.
Alguna cosa no va bé quan el president de la nació més poderosa del món neoliberal pot telefonar el president d'una altra nació i fer que ...
alguna cosa no vaja bé.
I és que alguna cosa no va bé quan l'ordre mundial va dirigit per quatre multinacionals, no va bé quan algunes teories conspiratives (no totes, eh! que aquella de que la Terra està buida per dins pareix un possible guió de Lost) apunten a una plutocràcia (forma d'oligarquia, del grec ploutos 'riquesa' i kratos 'govern') evident. De fet, el mes que ve Sitges serà la seu de la reunió del grup Bilderberg, aquella conferència dels qui dirigeixen el món, entre els membres del qual hi ha la reina grega d'Espanya. Per cert que, curiosament, la reunió del 2009 d'aquest grup totpoderós va ser a Atenes, i mireu com està Grècia....
De la descripció de plutocràcia, l'únic tret que no compleixen els 34 països de l'anomenat món desenvolupat (i no tots) és el sistema de votació per sufragi censatari, el nostre és universal, però clar, amb la informació política i consciència social que tenen els nostres ciutadans, sincerament, potser seria més interessant apostar per un sufragi censatari no de caire econòmic sinó de coneixements històrics i polítics generals. Això sí, ara obriríem una altra teoria conspirativa, la que parlaria dels poderosos que redacten els exàmens filtradors del dret a vot, clar, qui decideix quins són els coneixements obligatoris d'una societat? Sovint se'ns oblida que poder exercir el dret a vot ha costat la vida a moltes persones, molta sang i guerres perquè un diumenge de cada quatre anys no ens alcem del sofà perquè estem de ressaca.
Amb tot, aquesta cosa que no va bé no és l'economia espanyola, és el sistema i qui el controla no és ZP ni Obama, ni la reina Sofia, qui el controla és tan poderós que no té nom.
Alguna cosa no va bé quan un govern diu que mai rebaixarà l'ajuda social i el sou dels treballadors públics i després fa tot el contrari.
Alguna cosa no va bé quan un govern diu que aprovarà la llei aprovada pel poble català i quan arriba l'hora de la veritat se'n desdiu.
Alguna cosa no va bé quan un govern, que dicta una llei per la memòria històrica, no mou ni un dit per renovar el darrer graó franquista, la justícia.
Alguna cosa no va bé quan el president de la nació més poderosa del món neoliberal pot telefonar el president d'una altra nació i fer que ...
alguna cosa no vaja bé.
I és que alguna cosa no va bé quan l'ordre mundial va dirigit per quatre multinacionals, no va bé quan algunes teories conspiratives (no totes, eh! que aquella de que la Terra està buida per dins pareix un possible guió de Lost) apunten a una plutocràcia (forma d'oligarquia, del grec ploutos 'riquesa' i kratos 'govern') evident. De fet, el mes que ve Sitges serà la seu de la reunió del grup Bilderberg, aquella conferència dels qui dirigeixen el món, entre els membres del qual hi ha la reina grega d'Espanya. Per cert que, curiosament, la reunió del 2009 d'aquest grup totpoderós va ser a Atenes, i mireu com està Grècia....
De la descripció de plutocràcia, l'únic tret que no compleixen els 34 països de l'anomenat món desenvolupat (i no tots) és el sistema de votació per sufragi censatari, el nostre és universal, però clar, amb la informació política i consciència social que tenen els nostres ciutadans, sincerament, potser seria més interessant apostar per un sufragi censatari no de caire econòmic sinó de coneixements històrics i polítics generals. Això sí, ara obriríem una altra teoria conspirativa, la que parlaria dels poderosos que redacten els exàmens filtradors del dret a vot, clar, qui decideix quins són els coneixements obligatoris d'una societat? Sovint se'ns oblida que poder exercir el dret a vot ha costat la vida a moltes persones, molta sang i guerres perquè un diumenge de cada quatre anys no ens alcem del sofà perquè estem de ressaca.
Amb tot, aquesta cosa que no va bé no és l'economia espanyola, és el sistema i qui el controla no és ZP ni Obama, ni la reina Sofia, qui el controla és tan poderós que no té nom.
dijous, 13 de maig del 2010
"Fer gurtel"
D'ací uns anys farem servir l'expressió "fer gurtel" (així, aguda) per referir-nos a ser fanfarró o ser un xulo. Ho dic perquè he descobert fa poc l'interessantíssim capítol històric que donà ús habitual a la paraula estraperlo i he escoltat les prepotents declaracions de Francisco Camps.
L'Straperlo (Stra per Strauss i perlo per Perlowitz, els cognoms dels dos inventors) era una ruleta -el aparato segons el mateix Daniel Strauss-, fraudulenta que els inventors, sembla ser que dos peces conegudes en els negocis bruts a Holanda, van intentar introduir a l'estat espanyol de pre-guerra, l'any 1934. De fet, l'aparato arribà a emprar-se al Casino de Donostia i s'intentà utilitzar a Madrid, Barcelona i a l'Hotel Formentor de Mallorca. La introducció de la màquina depenia, però, de la tolerància comprada de la policia i del suborn dels polítics. De fet, l'alcalde de Madrid, Rafael Salazar Alonso, va rebre un rellotge (de què em sona?) de part d'Strauss i si hubiera cobrado una buena suma de dinero nunca hubiera prohibido el juego. Tota la trama es pot seguir, amb alguna que altra complicació sintàctica, en la carta que el mateix Daniel Strauss va fer arribar al president de la república espanyola, Niceto Alcalà-Zamora, i que ben bé podria formar part del sumari Gürtel.
Dins aquest escàndol de l'estraperlo hi havia també personatges molt ben posicionats en aquell moment, com ara, el nebot d'Alejandro Lerroux -en aquell moment el líder del Partit Republicà Radical era el Ministre de la Guerra i, de fet, aquest escàndol el va fer apartar-se de la vida política; també hi apareix el subsecretari de Marina Pich i Pon; el fill de l'escriptor i polític valencià Blasco-Ibáñez; un tal Ensenyat de Mallorca; un Ministre Vaquero; un tal Martínez-Franco, Benzo, Vinardel, Galante, Husa; cadascú amb un determinat percentatge de participació en la posada en marxa de l'aparato i amb un paper determinat, des de periodistes fins a polítics. L'etern retorn, la Gürtel no té res a envejar-li. D'entre la llarga carta publicada a La Vanguardia el 27 d'octubre de 1935 hi ha alguns fragments interessants:
El señor Enseñat trató con el general Franco - encara que en aquell moment el futur dictador era a Mallorca com a general de divisió no sé si aquest Franco és ell o no-, con Hidalgo y con Benzo. Hidalgo y Franco les prometieron dar instrucciones a las autoridades competentes de Palma para que autorizasen organizar el juego.
La carta és un intent de l'inventor holandés para que usted tenga la bondad de ver que se me haga justicia (o siga, jo intente introduir el joc il·legalment en el seu país, però com que li done els noms dels membres del seu govern que em van ajudar vosté m'ha d'ajudar). Això sí, l'escàndol Straperlo serví en aquell moment per retirar el lerrouxisme del govern espanyol i per acabar amb el Bienni Negre. A veure si hi ha algun canvi també a partir de l'escàndol de la trama Gürtel, un període negre, molt negre, de la política valenciana.
L'Straperlo (Stra per Strauss i perlo per Perlowitz, els cognoms dels dos inventors) era una ruleta -el aparato segons el mateix Daniel Strauss-, fraudulenta que els inventors, sembla ser que dos peces conegudes en els negocis bruts a Holanda, van intentar introduir a l'estat espanyol de pre-guerra, l'any 1934. De fet, l'aparato arribà a emprar-se al Casino de Donostia i s'intentà utilitzar a Madrid, Barcelona i a l'Hotel Formentor de Mallorca. La introducció de la màquina depenia, però, de la tolerància comprada de la policia i del suborn dels polítics. De fet, l'alcalde de Madrid, Rafael Salazar Alonso, va rebre un rellotge (de què em sona?) de part d'Strauss i si hubiera cobrado una buena suma de dinero nunca hubiera prohibido el juego. Tota la trama es pot seguir, amb alguna que altra complicació sintàctica, en la carta que el mateix Daniel Strauss va fer arribar al president de la república espanyola, Niceto Alcalà-Zamora, i que ben bé podria formar part del sumari Gürtel.
Dins aquest escàndol de l'estraperlo hi havia també personatges molt ben posicionats en aquell moment, com ara, el nebot d'Alejandro Lerroux -en aquell moment el líder del Partit Republicà Radical era el Ministre de la Guerra i, de fet, aquest escàndol el va fer apartar-se de la vida política; també hi apareix el subsecretari de Marina Pich i Pon; el fill de l'escriptor i polític valencià Blasco-Ibáñez; un tal Ensenyat de Mallorca; un Ministre Vaquero; un tal Martínez-Franco, Benzo, Vinardel, Galante, Husa; cadascú amb un determinat percentatge de participació en la posada en marxa de l'aparato i amb un paper determinat, des de periodistes fins a polítics. L'etern retorn, la Gürtel no té res a envejar-li. D'entre la llarga carta publicada a La Vanguardia el 27 d'octubre de 1935 hi ha alguns fragments interessants:
El señor Enseñat trató con el general Franco - encara que en aquell moment el futur dictador era a Mallorca com a general de divisió no sé si aquest Franco és ell o no-, con Hidalgo y con Benzo. Hidalgo y Franco les prometieron dar instrucciones a las autoridades competentes de Palma para que autorizasen organizar el juego.
La carta és un intent de l'inventor holandés para que usted tenga la bondad de ver que se me haga justicia (o siga, jo intente introduir el joc il·legalment en el seu país, però com que li done els noms dels membres del seu govern que em van ajudar vosté m'ha d'ajudar). Això sí, l'escàndol Straperlo serví en aquell moment per retirar el lerrouxisme del govern espanyol i per acabar amb el Bienni Negre. A veure si hi ha algun canvi també a partir de l'escàndol de la trama Gürtel, un període negre, molt negre, de la política valenciana.
dimarts, 11 de maig del 2010
M'emprenye perquè ja no m'enfade
No m'enfade perquè ara siga la ràdio, com si abans el govern espanyol amb seu a València no sabera que les ones electromagnètiques també transporten llengua; no m'emprenye perquè abans fóra la televisió ni perquè el govern antivalencià duga més de vint anys fent tot el possible per trencar qualsevol unió cultural amb Catalunya o les Illes; no m'enfade perquè, curiosament, si aquesta unió és econòmica tots somriem i ens comuniquem i creem un Institut d'Economia i Empresa amb nom d'un valencià il·lustre que reclama un Arc Mediterrani; no m'enfade perquè s'utilitzen cinc línies per evitar dir el nom de qualsevol llengua que comence per cat a l'estatut d'autonomia blavencià; no m'emprenye perquè es gasten més de 16 mil euros en tramitar 28 sentències que afirmen la unitat lingüística; i tampoc m'enfade perquè les enquestes d'intenció de vot tornen a donar una vergonyosa majoria absoluta al govern instaturat des de fa més de 20 anys a la Generalitat Valenciana.
M'emprenye perquè ja no m'enfade, perquè l'interés que el País Valencià seguisca sent còmode és d'Espanya i dels espanyols; m'enfade perquè afirmar açò és, o bé ser una radical que viu en l'utòpic món dels Països Catalans i encara està en l'adolescència ideològica del catalanisme pamfletari; o bé ser una terrorista que no creu en el diàleg ni en la pau i que veu una lluita on només els violents la veuen. M'enfade perquè els fils que dirigeixen l'España-una-grande-y-libre transpassen l'Atlàntic des dels temps del dictador; m'emprenye perquè la resposta és el poble però el poble no ho sap.
M'emprenye perquè ja no m'enfade, perquè l'interés que el País Valencià seguisca sent còmode és d'Espanya i dels espanyols; m'enfade perquè afirmar açò és, o bé ser una radical que viu en l'utòpic món dels Països Catalans i encara està en l'adolescència ideològica del catalanisme pamfletari; o bé ser una terrorista que no creu en el diàleg ni en la pau i que veu una lluita on només els violents la veuen. M'enfade perquè els fils que dirigeixen l'España-una-grande-y-libre transpassen l'Atlàntic des dels temps del dictador; m'emprenye perquè la resposta és el poble però el poble no ho sap.
dissabte, 8 de maig del 2010
Mirades des del penya-segat
Com una foto a vuitanta per hora,
apareix l’ull amb pressa,
podria fer-lo esperar
(però no vull).
L’esfera terrenca m’ateny el seny,
l’ànim, la carn i el clatell,
i em fa albirar com hi visc
(i me n’adone).
Tu comences quan es tanca el parèntesi,
en un silenci immutable
i fent un sol crit precís
ja estàs a dins.
Quan als afores de l’ull fugisser
minva la velocitat
i la carn esdevé meua
és que hi ets.
podria fer-lo esperar
(però no vull).
L’esfera terrenca m’ateny el seny,
l’ànim, la carn i el clatell,
i em fa albirar com hi visc
(i me n’adone).
Tu comences quan es tanca el parèntesi,
en un silenci immutable
i fent un sol crit precís
ja estàs a dins.
Quan als afores de l’ull fugisser
minva la velocitat
i la carn esdevé meua
és que hi ets.
dimecres, 5 de maig del 2010
Menjar-se la llengua
"El problema és la llengua", quantes vegades enmig de discussions polítiques (les que comencen parlant de llengua i acaben fent referència a la transició democràtica en alguna terrassa amb una cerveseta al davant) s'arriba a dir esta fal·làcia? i quantes vegades es diu, amb cara de resignació, davant la violació del dret lingüístic? i quantes davant algunes notícies, com ara la coincidència d'esta vesprada: l'absolució d'un policia a Barcelona que va detindre una dona peruana perquè parlava en català; la reunió per assolir la reciprocitat dels canals televisius autonòmics entre Catalunya i el País Valencià; i el reconeixement de l'únic títol filològic oficial de valencià, Filologia Catalana, per presentar-se a unes oposicions, això sí, després de més de vint-i-vuit sentències i setze mil euros en despeses d'advocats i de burocràcia administrativa.
"El problema és la llengua", com si la llengua fóra un subjecte actiu del tipus "un obrer col·loca 12 rajoles en una hora i treballa 8 hores al dia, quantes rajoles haurà col·locat quan arribe el descans de l'esmorzar a les 10 i mitja si començà a les 8?" Proveu de substituir llengua per obrer i veureu com no funciona. I és que la llengua no és el problema, el problema està sempre darrere de la llengua.
Al cap i a la fi, el gal no fou víctima del llatí sinó de l’imperialisme romà, de la mateixa manera que el bretó i l’occità no foren greument danyats pel francés sinó pel centralisme econòmic i polític francés, és a dir, per una forma de colonització lingüística interior. La idea de colonització lingüística i els exemples anteriors poden trobar-se en el llibre de Louis-Jean Calvet Lingüística i colonialisme. Breu tractat de glotofàgia, publicat l'any 1974. La glotofàgia (del grec glosa 'llengua' i phagos 'menjar') descriu com la colonització, els seus agents polítics, econòmics i socials, comporta la fi de la llengua del poble colonitzat. Ara cal fer una nova operació: esbrinar en l'equació quins són els agents del conegut colonitzador, que parla espanyol, no català.
"El problema és la llengua", com si la llengua fóra un subjecte actiu del tipus "un obrer col·loca 12 rajoles en una hora i treballa 8 hores al dia, quantes rajoles haurà col·locat quan arribe el descans de l'esmorzar a les 10 i mitja si començà a les 8?" Proveu de substituir llengua per obrer i veureu com no funciona. I és que la llengua no és el problema, el problema està sempre darrere de la llengua.
Al cap i a la fi, el gal no fou víctima del llatí sinó de l’imperialisme romà, de la mateixa manera que el bretó i l’occità no foren greument danyats pel francés sinó pel centralisme econòmic i polític francés, és a dir, per una forma de colonització lingüística interior. La idea de colonització lingüística i els exemples anteriors poden trobar-se en el llibre de Louis-Jean Calvet Lingüística i colonialisme. Breu tractat de glotofàgia, publicat l'any 1974. La glotofàgia (del grec glosa 'llengua' i phagos 'menjar') descriu com la colonització, els seus agents polítics, econòmics i socials, comporta la fi de la llengua del poble colonitzat. Ara cal fer una nova operació: esbrinar en l'equació quins són els agents del conegut colonitzador, que parla espanyol, no català.
dimarts, 4 de maig del 2010
Nosaltres no som d'eixe món
Fa tants anys, tants, que potser ja no és possible.
En fa més de tres-cents del primer Borbó i més de trenta de la restauració franquista, en fa molts de Joan, Ovidi, Carmelina, Manel, Beatriu o Vicent i ara tenim enfront la mateixa disfressa, encara oberta la mateixa batalla, la mateixa estratègia que ens fa dubtar de tot allò que som, la que, molt en el fons -o no tant- ens fa pensar que potser s'equivocaven..., però clar, com es reconstrueix una identitat nacional? com, després de quaranta anys de negativitat, com, amb un feixisme encara vigent que batalla amb l'arma del valencianisme mal entès?, com, amb un espanyolisme instaurat fins la medul·la al govern valencià? com, amb un poble que quan arriba a la trentena oblida les manis i els vosaltres sou els terroristes?
Hi ha una resistència i, com diria aquell no estem tan malament, però encara esquerdada i ofegada pels de sempre, els mateixos que ara no volen la reforma d'un Tribunal Constitucional o que enjudicien amb total impunitat un jutge -que ni és tan bo ni tan just- o que assetgen violentament les seus d'alguns centres culturals i llibreries amb total impunitat.
De la resistència ja n'hem parlat i en parlarem, ara estàvem comptant els anys, les errades que ja no podrem esmenar... i és que tot moviment té un líder que ha de ser, per nassos, un intel·lectual i als intel·lectuals no se'ls pot glorificar, que després s'ho creuen i arriben els dogmes, cal revisar-los i posar-los en el seu lloc. També cal conèixer la realitat i el present, l'ara és el que compta, encara que qui perd les arrels perd la identitat, potser hauríem d'esperar a recuperar les arrels i configurar la identitat, amb quaranta anys de retard.
I aquesta és la dicotomia: pensament inductiu o deductiu Abelard? hem creat una norma sense discernir els exemples? pecava de científic Fuster? Hem acceptat unes diferències -lingüístiques, ideològiques, culturals i històriques- l'origen de les quals sovint no venien de la nostra trinxera? o bé hem intentat construir identitat amb un mètode cientifista quan parlàvem de sentiments?
En fa més de tres-cents del primer Borbó i més de trenta de la restauració franquista, en fa molts de Joan, Ovidi, Carmelina, Manel, Beatriu o Vicent i ara tenim enfront la mateixa disfressa, encara oberta la mateixa batalla, la mateixa estratègia que ens fa dubtar de tot allò que som, la que, molt en el fons -o no tant- ens fa pensar que potser s'equivocaven..., però clar, com es reconstrueix una identitat nacional? com, després de quaranta anys de negativitat, com, amb un feixisme encara vigent que batalla amb l'arma del valencianisme mal entès?, com, amb un espanyolisme instaurat fins la medul·la al govern valencià? com, amb un poble que quan arriba a la trentena oblida les manis i els vosaltres sou els terroristes?
Hi ha una resistència i, com diria aquell no estem tan malament, però encara esquerdada i ofegada pels de sempre, els mateixos que ara no volen la reforma d'un Tribunal Constitucional o que enjudicien amb total impunitat un jutge -que ni és tan bo ni tan just- o que assetgen violentament les seus d'alguns centres culturals i llibreries amb total impunitat.
De la resistència ja n'hem parlat i en parlarem, ara estàvem comptant els anys, les errades que ja no podrem esmenar... i és que tot moviment té un líder que ha de ser, per nassos, un intel·lectual i als intel·lectuals no se'ls pot glorificar, que després s'ho creuen i arriben els dogmes, cal revisar-los i posar-los en el seu lloc. També cal conèixer la realitat i el present, l'ara és el que compta, encara que qui perd les arrels perd la identitat, potser hauríem d'esperar a recuperar les arrels i configurar la identitat, amb quaranta anys de retard.
I aquesta és la dicotomia: pensament inductiu o deductiu Abelard? hem creat una norma sense discernir els exemples? pecava de científic Fuster? Hem acceptat unes diferències -lingüístiques, ideològiques, culturals i històriques- l'origen de les quals sovint no venien de la nostra trinxera? o bé hem intentat construir identitat amb un mètode cientifista quan parlàvem de sentiments?
dilluns, 3 de maig del 2010
Català suau vs. valencià aspre
Fa gairebé un mes que aparegué la versió valenciana de Softcatalà, el Softvalencià, una idea que començà a gestionar-se fa cinc anys i que té el suport d'Escola Valenciana. Segons els creadors de Softvalencià l'objectiu del nou web és "promoure l'ús del programari en català/valencià al País Valencià" i "vetlar per la unitat de la llengua en l’àmbit informàtic". Discussions filològiques sobre el model lingüístic proposat a banda, aquesta iniciativa ha generat, com era d'esperar, un seguit de crítiques que van des de titllar Escola Valenciana de blavera fins al record del Harry Potter valencià.Al final de la jugada: Països Catalans 0 - Espanya 1; allò que en principi és una eina més per enriquir i facilitar el treball en llengua catalana -siga d'on siga- acaba en una discussió entre els que l'empren i la defensen. D'entre tota la rinya estèril apareix algun comentari interessant: un que fa referència a la tasca de Softvalencià per vetllar per la utilització del codi de llengua internacional [ca] en qualsevol de les variants de la llengua catalana i no com fa la Generalitat Valenciana amb LliureX -una cara disfressa d'interés per les noves tecnologies-, que utilitza un codi ISO 639 diferenciat (el que correspon a la llengua) per no mesclar-se amb la resta de català, per no citar la preferència per l'espanyol que comporta el web. També hi ha algun comentari que fa referència al lingüista Abelard Saragossà, un dels pocs professors que em va fer pensar durant els anys d'Universitat, i que defensa la pluralitat per assolir la unitat. Saragossà defensa un estàndard lingüístic més proper a les formes pròpies de l'oralitat, i defensa una entitat valenciana i en valencià per augmentar la identitat com a poble, una cosa molt necessària al País Valencià que no té res de secessionista, com Cucarella ha criticat.
Com dèiem, la iniciativa de Softcatalà i Escola Valenciana ha generat la mateixa polèmica de sempre: a una banda, la postura a la desesperada que diu que mentre la parlen que li diguen com vulguen, seria l'opció que creu que guanyarem usuaris sensibles amb la llengua si se li diu valencià, podríem anomenar aquesta postura Català suau, ja que ningú dubta de la unitat de la llengua però se'n suavitza el nom amb valencià per aconseguir cert creixement de la identitat del poble, en principi. D'altra banda, la postura que només veu el rovell de l'ou, és el Valencià aspre, que li diu valencià perquè és el nom històric del català al País Valencià i que no creu necessari cap territorialisme perquè, en el fons, és una nació contra una altra nació.
Amb tot, crec que no era necessari crear un Softvalencià, no crec que es guanyen futurs usuaris/parlants creant una diferenciació territorial. A més, a Softcatalà ja existia la possibilitat de descarregar-se aplicacions amb versions lingüístiques més a prop de la variant valenciana, realment Escola Valenciana creu que hi haurà més usuaris de programari en valencià per crear aquest web? Ja hem jugat a aquest joc, ja hem provat de suavitzar el nom i no ha funcionat! o l'objectiu és crear una alternativa al LliureX? perquè si és així cal dir-ho clar i ras i aplaudir-ho.
Com dèiem, la iniciativa de Softcatalà i Escola Valenciana ha generat la mateixa polèmica de sempre: a una banda, la postura a la desesperada que diu que mentre la parlen que li diguen com vulguen, seria l'opció que creu que guanyarem usuaris sensibles amb la llengua si se li diu valencià, podríem anomenar aquesta postura Català suau, ja que ningú dubta de la unitat de la llengua però se'n suavitza el nom amb valencià per aconseguir cert creixement de la identitat del poble, en principi. D'altra banda, la postura que només veu el rovell de l'ou, és el Valencià aspre, que li diu valencià perquè és el nom històric del català al País Valencià i que no creu necessari cap territorialisme perquè, en el fons, és una nació contra una altra nació.
Amb tot, crec que no era necessari crear un Softvalencià, no crec que es guanyen futurs usuaris/parlants creant una diferenciació territorial. A més, a Softcatalà ja existia la possibilitat de descarregar-se aplicacions amb versions lingüístiques més a prop de la variant valenciana, realment Escola Valenciana creu que hi haurà més usuaris de programari en valencià per crear aquest web? Ja hem jugat a aquest joc, ja hem provat de suavitzar el nom i no ha funcionat! o l'objectiu és crear una alternativa al LliureX? perquè si és així cal dir-ho clar i ras i aplaudir-ho.
diumenge, 2 de maig del 2010
"Benvolguts passatgers"
Tres minuts abans Mercè encara sent la mà càlida de Ram sobre els seus malucs i l’excitant contrast dels colors de les seves pells. Els recorreguts dels palpissos de l’home hindú sobre el desert de pell blanca cap a la senda amagada, lentament i suau. Sembla que l’alè, com un candent perfum, li xiuxiueja encara incomprensibles paraules darrere l’orella. Només van ser set hores de vol i tres hores de llençols, sospirs i guspires i ara, al seient 23 B –sense finestra ni passadís- Mercè tanca els ulls i l’únic que desitja és retornar a la 654 del Royal Store de Nework.
Tres minuts abans recorda com Ram va insistir a pagar-li l’habitació de l’hotel a canvi de res. Recorda la intensitat i la sinceritat dels seus ulls sobre els d’ella. Viu els instants en silenci i les mirades fugisseres que li regalava a través del portàtil que havia tret per acabar una presentació de matemàtiques que ella no era capaç de desxifrar. Entre logaritmes i lletres gregues es miraren dient-se i tú? D’on has sortit? Mercè tractava de dormir però ell era massa gran per deixar-lo de banda, era un interrogant massa gros.
Tres minuts abans recorda la frescor dels llençols nets, del seu cos net, de l’habitació de l’elegant hotel. Tan diferent del món que Mercè acabava de deixar, tan allunyat de l’olor agra i bruta dels carrers de Tegucigalpa, la que havia estat la seva llar durant dos anys. Dos anys dedicats als nois del carrer, als nois que només els és permès preocupar-se de tenir la bossa ben a prop del nas i ben plena de pegament, no només pel colocón sinó perquè el pegament sacia, la fam marxa durant un parell d’hores després d’haver inhalat i el viatge és genial, volen lluny i és un vol de baix cost. I si no hi ha pressupost per al viatge, hi ha tubs d’escapament, és molt bo el fum negre amb paper de diari, molt millor que qualsevol plat d’arròs i tortitas de qualsevol casa d’acollida.
Tres minuts abans Mercè reviu l’escenari envoltada de blancor fosca i càlida, recupera les carícies i la veu greu de l’home hindú, Ram torna a mirar-la, a tocar-la i ella torna a sentir-se la protagonista del conte que es mereixen tots els nois que acaba de deixar.
Tres minuts abans repeteix les paraules del comiat i intenta reproduir l’anglès de l’amant indi, reviu l’ansiosa abraçada massa curta i torna a escoltar el conte que explicava la mirada de Ram.
Tres minuts abans recorda els pilots-home-mastroniani-martini que demanen augments de sou i emanen colònia cara comprada barata per ser allò que són i no qui són. Dos minuts abans se n’adona de que no tenen culpa de res i un minut abans els voldria matar.
Dues hores abans, Marcel, l’encarregat de les peces de la injecció del motor dret del boing 314 de la Continental Airlines de Nova York arriba tard a la terminal C per culpa d’un arbre caigut enmig de les vies del tren de curt recorregut Nova York – Nova Jersey pel raig de la tempesta de set hores abans. John, el seu capatàs, maldiu el dia en què el va contractar i li dóna dues hores per enllestir la feina que Marcel fa en tres i mitja, i maldiu, en silenci, el dia que va conèixer Carol, la dona de la seva vida que prefereix el llit de la seva amiga de la infantesa que no el del seu marit.
Trenta segons abans no hi ha diapositives, no hi ha un punt de llum, només veu aquells dits vorejant els seus mugrons i el desig de retornar a l’habitació impol•luta. Trenta segons abans pensa que és un somni, que no és de veres, que l’avió reprendrà el vol, que el pilot tornarà a recuperar el control. Vint segons abans recupera la consciència de la realitat i sap que no. Quinze segons abans esclata en plors i deu segons abans la calor és massa intensa, la gola li crema, el cos li esclata.
Tan sols cinc hores després l’home hindú s’enrabia i corre i cau i s’aixeca i crida i plora i colpeja la paret del hall de l’ambaixada espanyola desitjant haver estirat la mà només tres centímetres més per no deixar-la marxar.
Deu hores després els nois del carrer peguen la darrera esnifada a la seva salut i només un segon després la història ja havia acabat.
Tres minuts abans recorda com Ram va insistir a pagar-li l’habitació de l’hotel a canvi de res. Recorda la intensitat i la sinceritat dels seus ulls sobre els d’ella. Viu els instants en silenci i les mirades fugisseres que li regalava a través del portàtil que havia tret per acabar una presentació de matemàtiques que ella no era capaç de desxifrar. Entre logaritmes i lletres gregues es miraren dient-se i tú? D’on has sortit? Mercè tractava de dormir però ell era massa gran per deixar-lo de banda, era un interrogant massa gros.
Tres minuts abans recorda la frescor dels llençols nets, del seu cos net, de l’habitació de l’elegant hotel. Tan diferent del món que Mercè acabava de deixar, tan allunyat de l’olor agra i bruta dels carrers de Tegucigalpa, la que havia estat la seva llar durant dos anys. Dos anys dedicats als nois del carrer, als nois que només els és permès preocupar-se de tenir la bossa ben a prop del nas i ben plena de pegament, no només pel colocón sinó perquè el pegament sacia, la fam marxa durant un parell d’hores després d’haver inhalat i el viatge és genial, volen lluny i és un vol de baix cost. I si no hi ha pressupost per al viatge, hi ha tubs d’escapament, és molt bo el fum negre amb paper de diari, molt millor que qualsevol plat d’arròs i tortitas de qualsevol casa d’acollida.
Tres minuts abans Mercè reviu l’escenari envoltada de blancor fosca i càlida, recupera les carícies i la veu greu de l’home hindú, Ram torna a mirar-la, a tocar-la i ella torna a sentir-se la protagonista del conte que es mereixen tots els nois que acaba de deixar.
Tres minuts abans repeteix les paraules del comiat i intenta reproduir l’anglès de l’amant indi, reviu l’ansiosa abraçada massa curta i torna a escoltar el conte que explicava la mirada de Ram.
Tres minuts abans recorda els pilots-home-mastroniani-martini que demanen augments de sou i emanen colònia cara comprada barata per ser allò que són i no qui són. Dos minuts abans se n’adona de que no tenen culpa de res i un minut abans els voldria matar.
Dues hores abans, Marcel, l’encarregat de les peces de la injecció del motor dret del boing 314 de la Continental Airlines de Nova York arriba tard a la terminal C per culpa d’un arbre caigut enmig de les vies del tren de curt recorregut Nova York – Nova Jersey pel raig de la tempesta de set hores abans. John, el seu capatàs, maldiu el dia en què el va contractar i li dóna dues hores per enllestir la feina que Marcel fa en tres i mitja, i maldiu, en silenci, el dia que va conèixer Carol, la dona de la seva vida que prefereix el llit de la seva amiga de la infantesa que no el del seu marit.
Trenta segons abans no hi ha diapositives, no hi ha un punt de llum, només veu aquells dits vorejant els seus mugrons i el desig de retornar a l’habitació impol•luta. Trenta segons abans pensa que és un somni, que no és de veres, que l’avió reprendrà el vol, que el pilot tornarà a recuperar el control. Vint segons abans recupera la consciència de la realitat i sap que no. Quinze segons abans esclata en plors i deu segons abans la calor és massa intensa, la gola li crema, el cos li esclata.
Tan sols cinc hores després l’home hindú s’enrabia i corre i cau i s’aixeca i crida i plora i colpeja la paret del hall de l’ambaixada espanyola desitjant haver estirat la mà només tres centímetres més per no deixar-la marxar.
Deu hores després els nois del carrer peguen la darrera esnifada a la seva salut i només un segon després la història ja havia acabat.
dissabte, 1 de maig del 2010
La reivindicació d'una jornada laboral de vuit hores que originà la festivitat d'avui -enguany força reivindicativa per la gestió econòmica europea- va acabar amb la vida, de mans de la justícia nord-americana, de cinc anarquistes i amb l'empresonament de dos més. Avui la policia grega ha carregat amb gasos lacrimògens contra manifestants grecs. En aquell moment es reivindicava una partició del dia laboral, una tercera part del qual es dedicaria a la feina, una altra a l'esbarjo i la darrera a descansar. Enguany les reivindicacions van més dirigides cap a la política econòmica europea i el totpoderós Fons Monetari Internacional, el superheroi neoliberalista que augmentarà els impostos i ofegarà el treballadors grecs per salvar el poble helènic de La Crisi, Així en majúscula, perquè és l'única que sembla que hi ha hagut mai i és el més important al món actual, com tothom sap.
Tothom sap també que el judici que va castigar aquells treballadors anarquistes de Chicago fou totalment il·legal i que, de fet, l'explosiu que originà la càrrega policial fou llençat per una persona desconeguda i, per tant, no se sap si aliena o no a la manifestació. Potser els "manifestants violents" d'avui són els "anarquistes" de fa 114 anys, però com que sembla que el gruix de la intel·lectualitat del món occidental ha esgotat les etiquetes no tenim nom per identificar la gent que es manifesta per reivindicar drets i polítiques guvernamentals que fa més d'un segle que, en principi, es van assolir. Tanmateix, avui he descobert una altra manera d'antiglobalització, és l'altermundisme, supose que pel famós lema "Un altre món és possible" que tants i tants "perroflautas" han escridassat, per cert, potser algun d'ells era avui a Grècia...
Tothom sap també que el judici que va castigar aquells treballadors anarquistes de Chicago fou totalment il·legal i que, de fet, l'explosiu que originà la càrrega policial fou llençat per una persona desconeguda i, per tant, no se sap si aliena o no a la manifestació. Potser els "manifestants violents" d'avui són els "anarquistes" de fa 114 anys, però com que sembla que el gruix de la intel·lectualitat del món occidental ha esgotat les etiquetes no tenim nom per identificar la gent que es manifesta per reivindicar drets i polítiques guvernamentals que fa més d'un segle que, en principi, es van assolir. Tanmateix, avui he descobert una altra manera d'antiglobalització, és l'altermundisme, supose que pel famós lema "Un altre món és possible" que tants i tants "perroflautas" han escridassat, per cert, potser algun d'ells era avui a Grècia...
Si un huelguista de hambre exigiera que Obama levantara el bloqueo ¿lo apoyaría el Grupo Prisa?
El diari espanyol El País en l'edició digital d'avui, fa referència al milió de funcionaris que el govern cubà haurà de recol·locar per fer front a la difícil situació econòmica que passa el país, bloqueig inclòs. A banda de que l'article podria formar part del curs "Com disfressar l'opinió de notícia", és curiós que el diari, davant les imminents eleccions al Regne Unit o la inauguració de l'exposició universal de Shangai, publique com a primera notícia en internacional aquest apunt, a fi de comptes, anticastrista. De fet, cap dels cinc diaris de tirada nacional que he consultat esmenten la notícia. També és curiós si tenim en compte les xifres dels aturats espanyols publicades fa ben poc, la intenció de l'editor és, potser, donar-nos a entendre que un altre sistema econòmic tampoc és la solució? o més bé, fer créixer la confiança en les institucions del capitalisme? aquelles que salvaran Grècia de la crisi?
Curiós és, també, l'article que va seguir un debat digital entre el cantant Silvio Rodríguez i l'escriptor Carlos Alberto Montaner, en què el triomf recau en l'anticomunista i el perdó en el trovador, qui havia plantejat una evolució de la revolució, tot oblidant-nos de la erra -en referència a la mort per vaga de fam del pres Orlando Zapata- i qui, segons l'escriptor exiliat als Estats Units, és "una persona flexible y crítica", contràriament "al sistema que defiende". L'articulista llença la incògnita de si el cantant respondria la segona rèplica de Montaner, però l'editor del diari no espera a publicar l'article i es perd la resposta de Rodríguez que arribà el mateix dia i en la que el cantant afegeix una Post Data que bé podria referir-se al mateix El País.
Tot plegat, curiós, com a mínim...
Curiós és, també, l'article que va seguir un debat digital entre el cantant Silvio Rodríguez i l'escriptor Carlos Alberto Montaner, en què el triomf recau en l'anticomunista i el perdó en el trovador, qui havia plantejat una evolució de la revolució, tot oblidant-nos de la erra -en referència a la mort per vaga de fam del pres Orlando Zapata- i qui, segons l'escriptor exiliat als Estats Units, és "una persona flexible y crítica", contràriament "al sistema que defiende". L'articulista llença la incògnita de si el cantant respondria la segona rèplica de Montaner, però l'editor del diari no espera a publicar l'article i es perd la resposta de Rodríguez que arribà el mateix dia i en la que el cantant afegeix una Post Data que bé podria referir-se al mateix El País.
Tot plegat, curiós, com a mínim...
De la foto: el mercat dels llibres a la
Plaza de Armas de L'Havana l'estiu 2009.
Plaza de Armas de L'Havana l'estiu 2009.
dijous, 29 d’abril del 2010
Fum nodridor
Un dia qualsevol deixarem de fumar i de beure, deixarem d'escoltar música i de dependre d'una pantalla, un dia qualsevol podarem la primavera i escriurem en una partitura com canviar el món, un dia d'aquests arribarem tan prompte que encara no haurem marxat i un altre dia cantarem a qui ens entén.
dimecres, 28 d’abril del 2010
Busque amant valencianoparlant
Escola Valenciana ha iniciat aquesta setmana la campanya per la matriculació en valencià a les escoles, coincidències de la vida, la mateixa setmana que Canal 9 decideix que no és necessari que els seus periodistes en pràctiques coneguen una de les dues llengües oficials del poble al que es dirigeix cada dia, però aquest és un altre tema, que ja ha fet vessar l'aigua del got massa vegades.
El motiu d'aquest missatge és, ventura, tirar pedres contra el propi sostre, però és que l'eslògan, el "crit de guerra", no és ni crit, ni evidentment té cap connotació bèl·lica. Sóc conscient, molt, de quina és la situació sociolingüística del valencià, però crec que amb aquesta suavització l'únic que fem és abaixar el cap, si l'alçara Estellés!
Sí, ja sé que la nova moda per fomentar l'ús i l'aprenentatge del català és utilitzar la llengua hipercentral, és a dir, afirmar que és més fàcil aprendre una llengua (quan realment estem parlant de l'anglès) quan se'n saben dues (quan realment estem parlant de l'espanyol i el català, ui perdó!, del castellà i del valencià), no, si al final el trilingüisme serà una bona idea!
Fer política lingüística no és fàcil, ni al País Valencià ni enlloc, i cal anar amb peus de plom, tindre un màster en màrqueting i demanar ajuda a publicistes argentins, que diuen que són els millors. La pluralització de la paraula llengua en aquest lema connota certa temença a dir la llengua, el valencià, la llengua pròpia, la que cal fomentar perquè no és que el govern valencià no la fomente, és que se la vol carregar i no n'hi ha prou en repetir que és el poble qui té la clau, perquè la qüestió no és que la tinga, és que en faça ús, potser hauríem de fer com els gallecs i buscar un amant valencianoparlant.
El motiu d'aquest missatge és, ventura, tirar pedres contra el propi sostre, però és que l'eslògan, el "crit de guerra", no és ni crit, ni evidentment té cap connotació bèl·lica. Sóc conscient, molt, de quina és la situació sociolingüística del valencià, però crec que amb aquesta suavització l'únic que fem és abaixar el cap, si l'alçara Estellés!
Sí, ja sé que la nova moda per fomentar l'ús i l'aprenentatge del català és utilitzar la llengua hipercentral, és a dir, afirmar que és més fàcil aprendre una llengua (quan realment estem parlant de l'anglès) quan se'n saben dues (quan realment estem parlant de l'espanyol i el català, ui perdó!, del castellà i del valencià), no, si al final el trilingüisme serà una bona idea!
Fer política lingüística no és fàcil, ni al País Valencià ni enlloc, i cal anar amb peus de plom, tindre un màster en màrqueting i demanar ajuda a publicistes argentins, que diuen que són els millors. La pluralització de la paraula llengua en aquest lema connota certa temença a dir la llengua, el valencià, la llengua pròpia, la que cal fomentar perquè no és que el govern valencià no la fomente, és que se la vol carregar i no n'hi ha prou en repetir que és el poble qui té la clau, perquè la qüestió no és que la tinga, és que en faça ús, potser hauríem de fer com els gallecs i buscar un amant valencianoparlant.
dilluns, 26 d’abril del 2010
I Orwell s'equivocava...
L'home d'estúpida rialla i veu negra fosforescent riu al mig de la plaça, envoltat d'una boirina de pols amargant que encara no ha tocat terra. La mà dreta, en forma de pala excavadora, grata satisfactòriament el cap sense pèl mentre tomba la mirada directa cap a mi.
L'home d'estúpida rialla i alçada mitjana gegantina compta ja amb els dits dels peus els murs enderrocats quan comença a sentir-se un lleu renou de sorra. Dues-centes cinquanta parelles de cames s'alcen a la vegada i cinc-centes mans clamen en silenci.
L'home d'estúpida rialla i trage de ratlles brutes gira el cap i mig somriure de reüll se li dibuixa foscament als llavis. Mou el polze i peta a l'índex el meu senyal. Alce el cap i veig la pols que aterra, la mà metàl·lica que treballa, el clam dels palmells i l'estupidesa creixent.
L'home d'estúpida rialla i calc d'arrugues esborrades doblega les celles i afila els ulls per apunyalar-me. Gire el cos, respire la pols i la sorra i escolte caure el ferro forjat, la teula, la rajola i el taulellet.
L'estómac se'm fa aigua i se'm regira el fetge fins que plore bilis. Per no cridar córrec cap a l'home d'estúpida rialla, trague fang i estupidesa i xafe cases, li arranque el braç metàl·lic i li enderroque les celles, el trage i les arrugues. L'estupidesa marxa.
L'home d'estúpida rialla i alçada mitjana gegantina compta ja amb els dits dels peus els murs enderrocats quan comença a sentir-se un lleu renou de sorra. Dues-centes cinquanta parelles de cames s'alcen a la vegada i cinc-centes mans clamen en silenci.
L'home d'estúpida rialla i trage de ratlles brutes gira el cap i mig somriure de reüll se li dibuixa foscament als llavis. Mou el polze i peta a l'índex el meu senyal. Alce el cap i veig la pols que aterra, la mà metàl·lica que treballa, el clam dels palmells i l'estupidesa creixent.
L'home d'estúpida rialla i calc d'arrugues esborrades doblega les celles i afila els ulls per apunyalar-me. Gire el cos, respire la pols i la sorra i escolte caure el ferro forjat, la teula, la rajola i el taulellet.
L'estómac se'm fa aigua i se'm regira el fetge fins que plore bilis. Per no cridar córrec cap a l'home d'estúpida rialla, trague fang i estupidesa i xafe cases, li arranque el braç metàl·lic i li enderroque les celles, el trage i les arrugues. L'estupidesa marxa.
De la imatge: Vilaweb
diumenge, 25 d’abril del 2010
Diada nacional del País Valencià
Hui fa 303 anys que es perdé una batalla, ahir vaig adherir-me a un grup del Facebook a favor de que el 25 d'abril siga festiu al País Valencià, hui 211 municipis al Principat celebren una consulta sobre la independència, ahir 50 mil persones cridaren "Ja n'hi ha prou" i unes altres tantes van defensar un jutge que no va moure un dit per unes tortures a uns però que ara sembla que serà jutjat per uns altres torturadors, ahir no vaig moure un dit per reivindicar açò que reivindique ara, hui m'he fet gran i em queixe per tot. I en aquesta edat avançada en la que em trobe tot va esclarint-se poc a poc...
I és que els qui diuen defensar la terra i "lo nostre" -o "lo nostro" si som a les Illes- són els mateixos que van guanyar la guerra i la transició, aquells que fan el nus per deixar-ho tot nugat i ben nugat. Ni batalles per València, ni diglòssia, ni botiflers, ni gonelles, ni blavers, sempre ha estat la mateixa lluita: Espanya contra qualsevol símptoma d'allò que sona a Noespanya. Ja ho deia Fuster "Un nacionalisme sempre va en contra d'un altre nacionalisme".
I és que els qui diuen defensar la terra i "lo nostre" -o "lo nostro" si som a les Illes- són els mateixos que van guanyar la guerra i la transició, aquells que fan el nus per deixar-ho tot nugat i ben nugat. Ni batalles per València, ni diglòssia, ni botiflers, ni gonelles, ni blavers, sempre ha estat la mateixa lluita: Espanya contra qualsevol símptoma d'allò que sona a Noespanya. Ja ho deia Fuster "Un nacionalisme sempre va en contra d'un altre nacionalisme".
La imatge representa l'entrada de les tropes de l'arxiduc Carles a Dénia al 1705
i l'alegria dels homes de Joan Basset al capdavant dels maulets.
i l'alegria dels homes de Joan Basset al capdavant dels maulets.
dissabte, 24 d’abril del 2010
La pujada del teló
Ara que he tornat a l'illa freda, després d'un necessari viatge a l'altra illa i al petit llogaret, també ha tornat la pluja. La mateixa que deixí en marxar m'ha donat la benvinguda, això sí, amb un treva de mig dia -ahir- que vaig aprofitar amb una enriquidora passejada pel centre de Cork.
Aquesta és la segona vegada que he intentat escriure en xarxa, la diferència respecte de la primera -a banda de la necessària connexió a Internet- és que crec que alguna cosa ha començat a canviar, o com a mínim això és el que espere...
El nom del bloc -o blog, ara no recorde quina era l'opció del meu professor de sociolingüística- vol defensar allò indefensable, és el que sempre he fet: estar al costat de les causes més minoritàries i, sobretot, minoritzades. En aquest cas, com la mort o més bé assassinat del caragol abans de ser escudellat. Realment no he estat jo qui s'ha fixat en aquesta imatge, fou la cara d'espant d'un amic gallec la que em va alertar de la força de la imatge. De fet, l'ofegament del caragol en la cassola de fang al sol envoltat de sal per no poder eixir m'ha fet relfexionar i escriure:
Aquesta és la segona vegada que he intentat escriure en xarxa, la diferència respecte de la primera -a banda de la necessària connexió a Internet- és que crec que alguna cosa ha començat a canviar, o com a mínim això és el que espere...
El nom del bloc -o blog, ara no recorde quina era l'opció del meu professor de sociolingüística- vol defensar allò indefensable, és el que sempre he fet: estar al costat de les causes més minoritàries i, sobretot, minoritzades. En aquest cas, com la mort o més bé assassinat del caragol abans de ser escudellat. Realment no he estat jo qui s'ha fixat en aquesta imatge, fou la cara d'espant d'un amic gallec la que em va alertar de la força de la imatge. De fet, l'ofegament del caragol en la cassola de fang al sol envoltat de sal per no poder eixir m'ha fet relfexionar i escriure:
En defensa del caragol
Vinguí la primera
a la teua vora,
assolí el teu llavi
i la teua llengua,
m’adoní de tu.
Defugí l'incert
i allò intangible.
Aprenguí del riu
a aïllar la sal
de l’aigua estancada
per ensinistrar
el faust caragol,
qui no coneixia
fat com la cassola.
Decidí estimar
l’aigua escorredissa
i cedir la sal
al destí fugaç.
I ara,
quan la mar s’enfila
és la nostra lluna
que somriu.
I ara,
el caragol fuig,
l’aigua nodreix,
la cassola bull.
Mai l'innocent assassinat perpetrat pels meus pares des que tinc ús de raó havia estat tan productiu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
