El cadàver exquisit

Inquebrantable, unitat, roig, país, llengua, feixisme, blau, ñ, mundial, bou, groc, constitución, referèndum, inconstitucional, mentida, 1978, poble, trampa, blanc, guerra, mort, història, batalla, suport, justícia, pau, veritat.

L'Espanya pre-constitucional ja no existeix deia en català un català d'origen andalús president del govern de Catalunya, precisament. El mateix personatge que pertany a un partit que, des de Madrit, ha acceptat i vanagloriat la sentència contra la voluntat del poble. Al mateix personatge a qui han criticat una reacció inicial de desacord i certa ira, un personatge que ha convocat tota la societat civil catalana a manifestar-se contra la sentència d'un tribunal que que només existeix per defensar un acord realitzat fa 32 anys en unes circumstàncies històriques i de país ben diferents, naturalment, a les actuals.
Un acord que no castigava els qui van alçar-se contra el govern democràticament establert i que van reprimir bàrbarament el poble durant 40 anys i sense justícia no hi ha pau, que diuen. Un tribunal que ha repetit que un govern autonòmic no pot preguntar al seu poble autonòmic allò que vulga quan vulga, ja que ha de ser el govern nacional qui done permís per demanar al poble autonòmic i, clar, en aquesta decisió també hi cap el poble nacional, conformat per altres pobles autonòmics, com ara el valencià o el murcià, els governants del qual no volen que Catalunya assolesca major autonomia judicial, econòmica i, en definitiva, social. Per què? per què els qui, en nom de la inquebrantable España, han impedit l'aprovació d'una llei votada pel poble a qui va dirigida sí tenen potestat i dret a alçar la veu, i el que és més greu, a alçar-la en nom de la democràcia? I per què un president d'un poble no pot alçar la veu i demanar al poble que l'ha triat que es manifeste en contra d'allò que considera injust? Per què no es pot canviar una norma creada feta fa més de tres dècades? Per què la transició no arribà a la justícia? I per què pica tant la llengua?
L'estatut, encara ara un cadàver calent damunt la taula -que deia aquell-, és una mentida més d'un país que és una trampa -que deia l'altre-, això sí, un cadàver exquisit, ja que els dos grans blocs polítics espanyols, els conservadors i els liberals de tota la vida, han convidat els comensals, han tret la millor dot: manteleria blanca de fil, gots de vidre i coberts de plata; han servit el primer plat: l'avançament de la sentència; ara serviran el plat fort: la sentència completa; i encara falten les postres: esperem que la manifestació faça necessari molt de bicarbonat per als àcids estomacals dels polítics i juristes espanyols.
El problema, com dèiem, és la llengua, però sobretot, allò que hi ha darrere de la llengua, perquè després diguen que no l'és d'important!

Full d'intencions

Després de la nit més curta de l'any, la nit que, després de la de Cap d'Any, més promeses a un mateix es fan, m'he promés donar un tomb, xicotet, cap a un discurs més variat. M'he adonat que sempre parle del mateix, que el discurs ha quedat clar i també la postura, que sempre hi tornaré i reclamaré allò que trobe més just, però hi ha més coses al món que la mala llet que genera la consciència política en els nostres temps.
Així, faig un punt i a banda, que també podria ser seguit, ja se sap que això dels signes de puntuació és una cosa molt subjectiva... Ací, un intent de haikú de la nit d'ahir:

Dutxa que cou, penis de foc
alè negre surt de la boca
tambors dins el cos inconscient.

Del roig al blau

Ara tinc un dilema: no entenc els qui hui estan contents per la derrota de la selecció espanyola, però la setmana passada es vanagloriaven del fet que La Roja tinguera ara no recorde si un 30 o 40% de jugadors del Barça. En què quedem? A mi personalment el futbol m'és igual i Espanya me fa mal, que diria aquell, però estic cansada del furor ranci de les banderetes rojigualdas i de les dependentes que, cartolina i rotulador en mà, empaperen la vitrina de paraules de suport i es pinten la cara com a cherokees a punt d'entrar en batalla, tot un ritual de fidelitat nacional.
Quant al fet que els jugadors catalans (del Barça o no) formen part de l'equip dels millors jugadors del país al qual legalment pertanyen -i ja sabem com d'inconstitucional és tot el que sone a democràcia real en aquell país-, la decisió d'oleguerar-se o no és ben legítima. Això sí, si algun d'ells s'ho ha plantejat haurà topetat amb el punt f de l'article 76 de la Llei de l'Esport espanyola, que diu que es consideren infraccions molt importants a les regles del joc "la falta d'assistència no justificada a les convocatòries de les seleccions esportives nacionals". Supose que "raons de coherència política" no és una raó "justificada" per no formar part de la selecció d'un país on no hi vols estar.
Val a dir que aquesta llei del 1990 fou revisada al 2007 i alguns articles, entre ells els que fan referència al dopatge o a les sancions per actituts violentes, per exemple, van ser derogats o anul·lats, mentre aquest tema o el d'"unes-altres-seleccions-nacionals-són-possibles" no van ser debatuts -ja sabem com de ràpid i eficaç i quanta faena fa el Tribunal Constitucional!.
Així hui, aquelles dependentes d'una botiga de cosmètics que manifestaven estar con España no han pogut repassar les galtes amb les ceres de pintura infantil, no han completat el ritual d'eufòria nacional que les haguera conduït a la dansa de celebració a l'estil cos de bruixa de vudú posseït per esperit maligne. Les españolitas han passat del roig al blau, amb la llicència de Cucó, un blau resultat del barrufosotrac d'ahir, una llàstima, ara, a veure quan treuen totes les banderetes extra dels edificis limítrofs, que jo vull estar sin España.

Ésser ocell lira

L'ocell lira és capaç de copiar a la perfecció els sons que troba al seu voltant, el so d'altres ocells, el soroll d'una càmera fotogràfica en disparar, una serra elèctrica o la veu humana. I ho fa per provar la resposta dels seus adversaris, si li contesten, sap a quina distància es troben. És una espècie d'altaveu de defensió, com defensar els caragols de la cassola salada, més o menys. Imaginem per un moment que fem el mateix, que en escoltar segons quines barbaritats al nostre voltant les repetim, per veure a quina distància trobem la resposta, i així conèixer les dimensions del mal. Aniriem pel carrer repetint sonades frases de saviesa inconmensurable, com ara: "no n'hi ha res a fer", "i què vols? no es pot eixir del sistema", "per a què he d'anar a la manifestació si no canviarà res?", "sempre ha sigut aixina"; o la mallorquina per excel·lència: "tanmateix...". Ja veig el carrer Colón de València, la plaça Sant Jaume de Barcelona i l'avinguda Jaume III de Palma plenes de gent repetint el que acaba de dir la senyora del collar de perles o el jove de rastes i tatuatges que passa pel costat: tot un poti-poti de saviesa popular i amb igualtat d'oportunitats, car no hi hauria tamís possible. Les senyores de perruqueria perfecta repetirien "la culpa és del capitalisme" i els joves de calçotets a ratlles dirien "si Paco levantara la cabeza", i els turistes, atònits, repetirien sense ser-ne conscients allò de "putos guiris" -com en aquella escena de Beetlejuice quan canten Banana boat- tot plegat una escena de guerra dialectal i eufòria defensora d'allò més curiosa.
Ara, que també es podria aprofitar el do de la repetició per catapultar i recordar fins la sacietat, o fins que les coses canvien realment, les barbaritats dels qui manen. Sovint fem ús d'aquesta habilitat lírica sense ser-hi conscients, és l'argument daquest bloc i és, també, la necessitat de no esdevenir cap dels emissors de les esmentades frases lapidàries i, evidentment, la voluntat d'assolir la finalitat primerenca de l'ocell repetidor: rebre la resposta de l'adversari i saber on està per treure'n profit, és a dir, informació per salvaguardar-nos. La diferència és que a l'enemic ja el coneixem, i sabem quina és la distància que ens separa, però seguim repetint perquè el nostre objectiu no és l'enemic, que també ens coneix, massa i tot, sinó els altres ocells que no fan ús de la defensa per imitació i repetició, que no volen assolir aquesta habilitat, perquè, afortunadament, o no, no som ocells, i tot s'aprén.
Ací, un punt de modèstia, és tan fàcil com ser conscient de la situació, tant com obrir les orelles i escoltar anuncis de la Generalitat Valenciana a Catalunya Ràdio en espanyol, esponsoritzats, a més, per una tal Generalitat de la Comunidad Valenciana o tant, com assumir que el nivell D de català aprovat a Terrassa no val per a res a Vinaròs, saben què fa l'ocell lira? obre la cúa, que pareix un palmito de plomes de paó, l'alça fins que li fa de paraigües i la sacsa mentre fa un renou per defensar-se. Així estic jo, que si fóra home amb el cul en pompa, en fi... no cal ser barroers.