A la península tot segueix igual, els canvis, com sempre, han de vindre de fora, voluntaris i desitjats, ara desitge un de gros que em fa plantejar-me aquelles coses que sempre m'havia plantejat i que de tant fer-ho me n'he cansat.
La reflexió política disminueix i, tanmateix, és la de sempre.
Sempre, tenia uns tretze anys quan vaig descobrir la magnitud d'aquest terme, sempre, em va fer encongir el cor. Sempre, com qui diu que mai canviarà i, en aquell moment, era només l'horari de les classes de natació, però encara recorde la cara d'aquella dona, "lo dejaremos así para siempre", i jo em veia anant dimarts i dijous de set a vuit a nedar en aquella piscina diminuta i en aquells vestuaris de vapor asfixiant i irritant. Em veia respirant núvols de clor i observant els cossos nus de les dones i les xiquetes fins a l'eternitat, per sempre... com si jo hagués d'agafar l'autobús a l'hivern, de nit, amb aquell sentiment d'impotència assumida de la infantesa. El sempre d'aquell instant encara el sent ara, entre els dos pits, just al mig, com quan pense en les coses que he de fer i no vull, quan em torna eixa impotència infantil, ventura la impotència ho és perquè és assumida, tal vegada siga millor no assumir-la, deslliurar-nos-en, convertir el sempre amb un "per ara", tot sabent que l'ara no ja ha acabat.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada